Abraham: Patriarca, tingut pels hebreus com a progenitor a través del seu fill Isaac, i també pels àrabs a través de l’altre fill Ismael. Segons el Gènesi, fou del clan de Terha i visqué a la regió d’Ur de Caldea. Monoteista dins un medi politeista, fou cridat per Déu, que l’invità a traslladar-se a Canaan. Obligat per un període de fam, emigrà a Egipte. Retornat a Canaan, salvà el seu nebot Lot, presoner de Kedor-Laómer, rei d’Elam. Tot i que havia tingut un fill, Ismael, d’una esclava anomenada Agar, Jahvè li assegurà que tindria un fill de Sara, vella i estèril i que d’aquest fill, Isaac, en sortiria una nombrosa descendència. Restà així constituïda l’Aliança entre Déu i el seu poble i instituïda la circumcisió, que en fou el senyal. Per provar novament Abraham, Déu li donà l’ordre de sacrificar el seu fill Isaac, però, quan Abraham es disposava a immolar-lo, li manà de substituir-lo per un xai, i l’Aliança fou renovada.(FESTA: 9 d’octubre)

Adoració: Acte essencial de la religió amb el qual el creient reconeix la dependència total de la divinitat i la superioritat infinita d’aquesta damunt de tot. És l’acte que inspira habitualment la vida del creient i que sol ésser expressat per pregàries, himnes, etc, juntament amb actituds corporals com la reverència profunda, l’acatament i la prostració.

Advent :Temps litúrgic que precedeix el Nadal. L’advent té una duració variable: a les esglésies Catòlica i Anglicana comença quatre diumenges abans. A l’Orient no hi ha pròpiament un advent, però sí uns diumenges que precedeixen el Nadal. El primer diumenge d’advent és també el dia en què comença l’any eclesiàstic. L’advent té un to penitencial semblant al de la quaresma, però amb menys severitat.

Advocat d’església: Defensor o protector de capítols catedralicis i de monestirs, des de l’època carolíngia. Eren triats entre els senyors poderosos amb jurisdicció civil o militar. Foren suprimits al s XII.

Àgape: Mot (gr: ’agaph) emprat pels primers autors cristians per a designar l’amor cristià en oposició a ’eroV (‘amor’) per a designar l’amor sensual. Apareix sovint a les epístoles de Pau i de Joan, referit a l’amor de Déu o a l’amor dels cristians entre ells. Els escriptors llatins el traduïren per caritas (‘caritat’)

Aliança:A la tradició bíblica, pacte d’unió entre Déu i el poble escollit. L’aliança en els pobles de l’Orient consistia en un pacte jurat que establia unes relacions de parentiu, d’amistat o de sobirania i vassallatge entre dues persones morals. Generalment, quedava constància del pacte en uns dons fets mútuament, o bé en una pedra dreçada en forma de monument i, a més, alguna vegada, en un document escrit. Abans de l’aliança del Sinaí, hom troba a la Bíblia les aliances de Déu amb Noè i amb Abraham. Com els pactes de vassallatge coneguts, el pacte del Sinaí comportà la presentació de les parts contractants, Israel i el seu Déu, per mitjà de Moisès, amb un record històric dels fets prodigiosos que prepararen el pacte. Segueixen les clàusules imperatives i prohibitives. La primera i més fonamental de totes és: ‘‘No tinguis altre Déu fora de mi’’. A les de contingut religiós se n’hi afegeixen d’altres que mantenen generalment la forma preceptiva, i una sèrie de normes de resolució judicial, semblants a les dels altres codis de l’Orient antic, que es presenten, en forma casuística o condicional. Com a documents escrits, al pacte del Sinaí hom parla d’unes tauletes de pedra gravades i d’un full escrit. Dues renovacions de l’aliança, referides en el Deuteronomi i en el llibre de Josuè, tenen per objecte de posar totes les vicissituds de la història d’Israel sota la llum de la seva infidelitat a l’aliança de la bondat de Déu, que va més enllà de les condicions posades en el pacte del Sinaí. Aquesta bondat de Déu és la que el porta, davant el fracàs de l’aliança antiga, a prometre’n una de nova, per boca de Jeremies i d’Ezequiel

Al·leluia:Exclamació, d’origen hebreu, que significa ‘lloeu Jahvè’ i que expressa joia i agraïment. A l’Antic Testament apareix sobretot als Salms i al Llibre de Tobit; en el Nou Testament, a l’Apocalipsi. Entrà en la litúrgia cristiana, sobretot com a resposta cantada a versets de salm.

Altar:Monument elevat damunt del sòl, de pedra, de fusta o de metall, destinat als sacrificis cultuals (cruents o incruents) o bé a col·locar-hi imatges, cremar-hi encens o perfums, etc, segons el tipus de culte de les diverses religions. És, en totes les religions, el lloc de contacte entre la divinitat i els homes; ja existí a l’època prehistòrica, a les civilitzacions antigues del Próxim Orient i a les tombes d’Egipte. Entre els pobles semites fou corrent el tipus d’altar amb quatre banyes; en el judaisme, l’altar de l’holocaust fou molt important d’ençà de la construcció del temple de Jerusalem. Al món clàssic grecoromà n’hi hagué també a les tombes i a les cases. A Grècia existia el pritaneu, altar de la ciutat, amb foc constant i n’hi havia també a les palestres, als gimnasis, etc. El tipus més corrent era en forma d’ara, però a l’època hel·lenística hom en construí de monumentals. A Roma el culte imperial féu que també n’hi haguessin dedicats als emperadors; alguns foren de dimensions monumentals, com l’Ara Pacis Augustae. En el culte cristià l’altar passà a l’interior del temple i hom hi celebrava l’Eucaristia. Primitivament, els cristians se serviren a llurs cases dels trípodes, de les taules ordinàries, que foren inamobibles als locals de les reunions litúrgiques. En les basíliques, l’altar es posava sobre la tomba d’un màrtir o contenia relíquies col·locades en una cavitat diversament situada. Molt sovint foren revestits de materials i ornamentacions exquisides i coberts per un baldaquí. Fins al s V hi hagué un sol altar al presbiteri, més tard s’en distribuïren d’altres a l’interior del temple. A l’època romànica solien estar isolats i tenien un pilar robust, amb una cavitat per a les relíquies, sobre la qual hom assentava l’ara. Hom incorporà a l’altar elements molt decorats, com són el frontal i les peces laterals. Aquest tipus continuà durant els segles gòtics, però s’imposaren els adossats al mur de l’església. Des del s XVI es generalitzaren els contruïts de fusta a la manera d’una gran caixa, i modernament, hom torna a fer-los isolats, d’acord amb les directrius i la reforma conciliar de la litúrgia.

Amor : El concepte cristià de l’amor :Desig que el creient té de conèixer Déu i d’unir-s’hi personalment. En l’Antic Testament, cal distingir tres dimensions de l’amor: l’amor de Déu a l’home, manifestat per les seves intervencions històriques (alliberació d’Egipte, aliança al Sinaí, donació de la terra de Canaan, retorn de Babilònia, etc). L’amor de l’home a Déu, resposta a l’amor electiu de Déu, que no és estimat per les seves perfeccions sinó per les seves gestes històriques amb què s’ha compromès a favor de l’home. L’amor de l’home a l’home, exigit pel precepte del Levític: Testimaràs el teu proïsme com a tu mateix‘, que neix d’una consciència de solidaritat en l’aliança. D’aquí que pren el caràcter de fraternitat. En el Nou Testament, hom troba també aquests tres aspectes de l’amor

Anàfora: Part central de la missa, en les litúrgies orientals, que correspon al prefaci i al cànon de la litúrgia romana. És la pregària eucarística pronunciada sobre el pa i el vi, en la qual hom fa present el que Jesucrist féu a l’últim sopar. La més antiga conservada sencera és a Barcelona. En són conegudes prop d’un centenar, la majoria de l’època d’or de la patrística (ss IV-VI).

Àngel:Esperit celestial, missatger de Déu i superior als homes. Al s IV a C el zoroastrisme creia en uns éssers superiors i custodis de determinades coses terrestres, anomenats Ame™a Spenta. En el judaisme són citats sovint a la Bíblia com a éssers que serveixen constantment Déu i són, al mateix temps, els seus missatgers. En el Nou Testament intervenen diverses vegades en la vida de Jesús (anunciació, naixement, temptació, ascensió i resurrecció). Més tard hom anà elaborant un cos de doctrina sobre els àngels: el pseudo-Dionís (s V), establí una jerarquia en nou ordres. L’escolàstica els presentà com a esperits purs, lliures i immortals, amb un coneixement superior al dels homes. Creats per Déu en estat de felicitat, foren posats a prova, i una part d’ells es revoltaren contra Ell: àngels dolents o dimonis. L’Església Catòlica ha proclamat article de fe la veritat bíblica de l’existència dels esperits purs (Concili IV de Laterà, 1215) i ha insistit en llur veneració. Creu també en l’existència dels àngels custodis que assisteixen l’home. El protestantisme els ha atorgat menys importància, fins al punt que algunes confessions neguen llur existència. A l’islam, els àngels són esmentats en l’Alcorà. Dividits en diverses categories, els més importants són Gabriel, Miquel, Rafael i Azrael. En llurs diverses categories angèliques, han tingut interpretacions iconogràfiques particulars (arcàngel, querubí, serafí, etc). La iconografia concreta de l’àngel, figura antropomorfa alada, té precedents en les figures de genis alats mesopotàmics, no obstant, Grècia, amb les representacions d’Hermes, forní la imatge que l’art cristià adoptà cap al s IV. El tipus d’àngel bizantí, que presenta característiques asexuals, passà al romànic. En l’art gòtic, el tipus adquireix un aire femení i pren forma d’infant en el barroc.

Ànima Principi vital dels éssers vivents :Principi vital dels éssers vivents, especialment de l’home. En llur forma més antiga, les concepcions de l’ànima van lligades a idees d’índole religiosa. En les cultures primitives hom troba gairebé sempre representacions d’una ànima (o alè), que sobreviu a l’home en un lloc inaccessible. A més de l’ànima com a alè, els primitius creuen en altres ànimes d’òrgans (cor, cap). En les cultures primàries i secundàries, el terme mana pot servir per a designar l’ànima d’una persona, d’un ésser viu o d’un cos mort, però misteriosament actiu. Es tracta d’una mena de força o fluid energètic, que s’ha instal.lat en un cos i que sovint és identificada amb l’alè (†tman de l’hinduisme, asa dels Vedanta, rûa¤ dels jueus), o bé d’una multiplicitat de principis psíquics, concepció que obra la porta a un pluralisme anímic extrem (en l’antic Egipte eren atribuïdes catorze ànimes al déu solar). En les cultures arcaiques les facultats específiques humanes són manifestacions d’una ànima incorruptible, de natura afí als esperits (daena de la Pèrsia antiga, †tman del bramanisme). A Egipte, la primitiva idea de la supervivència considerava la mort com un pas a una altra vida molt semblant a la terrestre. En el pensament xinès, Hun és l’ànima celestial, i Po, l’ànima inferior i terrenal. En l’hinduisme, l’ànima (†tman) és el principi de vida, fragment de l’esperit suprem i per això té atributs de la divinitat. Després de la mort del cos transmigra a un altre cos, superior o inferior segons que hagin estat les accions de la vida. Segons l’ensenyament de Buda, l’ànima pròpiament no existeix. Allò que hom anomena ànima és en realitat un agregat físic i mental de cinc elements. L’antiga religió grega (per exemple, en Homer) imaginà l’ànima com una ombra que sobreviu després de la mort de la persona. Aquesta idea fou desenvolupada en la doctrina esotèrica de l’orfisme: l’home es compon de dos elements, l’un terrè i l’altre diví; la unió d’aquest amb el cos va contra la seva autèntica natura. Aquesta concepció és a l’origen de la idea de la filosofia grega clàssica, d’una ànima immaterial i immortal

Ànima El pensament cristià sobre l’ànima :La Bíblia no ofereix una doctrina desenvolupada de l’ànima. El Nou Testament no esmenta tant la immortalitat de l’ànima com la resurrecció dels cossos. El pensament bíblic entrà en contacte amb la filosofia grega i provocà, en el cristianisme primitiu, una sèrie de confrontacions. Climent i Orígenes consideraren que l’ànima és la imatge de Déu. Agustí, impregnat de neoplatonisme, veié en l’ànima l’essència de l’home; en el cos, la seu dels seus errors. Però a l’època patrística no va restar ben definida la qüestió de l’origen de les ànimes individuals. Tomàs d’Aquino apuntà a una unitat de l’home, tot operant la síntesi de platonisme i aristotelisme, i el concili de Viena del Delfinat (1311-12) declarà com a dogma de fe que l’ànima intel·lectiva informa el cos per se et essentialiter. Però, malgrat aquesta unitat, l’ànima, en tant que espiritual, ha d’ésser creada directament per Déu i substitueix un cop mort el cos. Per això, la pràctica més general de la vida cristiana ha estat, durant segles, conseqüència d’una visió dualista.

Antífona :Melodia basada en els versets dels salms que és alternada amb la recitació dels salms. També ha estat donat aquest nom a cants litúrgics llargs i independents de tota alternança.

Antropologia : Ciència que estudia l’home, i, en un sentit més ampli, els homínids. Atesos la diversificació somàtica soferta per l’home, els diferents ambients en què ha hagut de viure i les seves manifestacions culturals i de relació, l’antropologia, en el més ampli dels seus sentits, és alhora l’estudi biològic del cos humà i de les seves variacions en el temps i en l’espai (antropologia física o biològica), i l’estudi del capteniment cultural i social de l’home (antropologia cultural i antropologia social).

Any litúrgic : Any ordenat de manera que se celebrin successivament els principals esdeveniments de la vida de Crist i els misteris més importants del cristianisme. Hi ha dues parts: la del temporal, o cicle de les festes mòbils, centrada en la celebració de la Pasqua, i la del santoral, o calendari de festes fixes. L’any litúrgic, a les esglésies llatines, comença amb l’advent, a les esglésies orientals hi ha alguns diumenges previs al Nadal, però sense un cicle definit com l’advent. Les esglésies de tradició siríaca fan precedir encara aquests diumenges d’uns altres, anomenats ‘de la Dedicació’. La Pasqua, amb la Setmana Santa, centre de l’any litúrgic, és precedida per la quaresma i seguida pel temps pasqual, que es clou amb la Pentecosta. Les esglésies orientals tenen encara una mena de cicle entorn de la festa de la Creu, el 14 de setembre. El cicle de festes fixes, comença l’1 de gener a les esglésies llatines, l’1 de setembre a les bizantines i l’1 d’octubre a les siríaques.

B

Baal : Nom de la divinitat masculina suprema entre els pobles semites occidentals: fenicis, cananeus, i àdhuc hebreus. La seva parella femenina fou Baalat. El seu animal emblemàtic era el toro. Fou representat com un home jove amb un casc decorat amb banyes, amb una maça en una mà i llançant llamps amb l’altra mà.

Babel: Nom bíblic de la ciutat de Babilònia. Segons el Gènesi, la torre de Babel, que fou construïda pels homes emigrats cap a l’Orient després del diluvi, havia de tocar el cel. Déu confongué el parlar d’aquella gent i els dispersà per tota la terra, i així impedí que portessin a terme llur obra. La narració fou inspirada per la famosa torre del temple babilònic d’Etemenanki

Babisme : Moviment religiós modern procedent de la secta xiïta de l’islam, fundat a Pèrsia el 1844 per M§rz† ‘Al§ Mu¤ammad de Ƨr†z, el qual es declarà missatger de Déu i adoptà el títol de B†b. El babisme proposa una espiritualització de la religió, una condició més elevada per a la dona i altres reformes socials, com la supressió de la poligàmia, del concubinat i del comerç d’esclaus. Una vegada executat (1850) el fundador, el moviment continuà per obra d’un petit grup. El 1863 M§rz† ‡usayn ‘Al§ (1817-92) anuncià que ell era l’enviat predit pel B†b. Prengué el nom de Bah†’ Ala†h (’Esplendor de Déu’) i el moviment canvià el nom de babisme pel de bahaisme.

Basílica : Església que, per la seva forma, recorda la basílica romana. A l’època paleocristiana i a partir de Constantí els grans edificis de culte continuaren arreu de l’Imperi la tradició de la basílica clàssica. La basílica cristiana es de planta rectangular, i el seu interior presenta dues o quatre files de columnes que la divideixen en tres o cinc naus, la central de les quals és més gran i més elevada que les laterals, per tal de resoldre el problema de la il·luminació interna. L’absis, situat a l’extrem de la nau central, conté l’altar. Algunes esglésies carolíngies, romàniques, gòtiques i fins i tot del renaixement són sovint imitació de les basíliques romanes i paleocristianes.

Benedicció : Acte o fórmula ritual que té com a finalitat consagrar persones o objectes al servei de Déu o bé impetrar de Déu beneficis espirituals o temporals. En la litúrgia catòlica hom distingeix les benediccions constitutives, que concedeixen a les persones, els objectes o els llocs un caràcter sagrat, i les invocatives, que demanen la protecció divina per a una persona o una cosa. D’acord amb les prescripcions del concili segon del Vaticà, el 1984 fou promulgat el ritual reformat de les benediccions, que procurà eliminar tot residu de màgia en la pràctica d’aquest tipus de pregària. El 1989 n’aparegué la versió oficial catalana.

Betlem : Ciutat de Palestina, a la Cisjordània ocupada per Israel, 8 km al S de Jerusalem (24 112 h [1964]). Segons el llibre de Samuel, fou la vila natal de David. Els evangelis de Mateu, Lluc i Joan la designen com el lloc on nasqué Jesús. Constantí I hi féu construir la basílica de la Nativitat. Conquerida (1099) per Godofred de Bouillon durant la primera croada i reconquerida pels musulmans el 1187, el 1917 fou ocupada pels britànics. El 1967 fou ocupada pels israelian

Bíblia : Conjunt de llibres, molts dels quals són tinguts per inspirats, i consegüentment per normatius, per les religions jueva i cristiana. El nombre d’aquests llibres varia segons les diverses religions. A partir del s XIII hom començà a interpretar-lo com un singular llatí, forma que ha estat assumida per les llengües modernes. Els cristians divideixen la col·lecció bíblica en dues parts: Antic Testament i Nou Testament. La primera part conté escrits composts abans de la vinguda de Crist; la segona conté escrits composts durant el primer segle després de Crist

Bisbe : Clergue que ha rebut l’ordenació episcopal, considerada plenitud del sagrament de l’orde per l’Església Catòlica, les esglésies orientals no catòliques, l’església veterocatòlica, les esglésies episcopalianes i per molts adherents de la comunió anglicana. Generalment té a càrrec seu la cura espiritual i el govern eclesiàstic d’una diòcesi. Durant tota l’època patrística el bisbe era el centre de tota la vida de l’Església local. Amb l’emperador Constantí, l’Església fou reconeguda oficialment (313) i esdevingué instrument de l’estructura política de l’Imperi. Precisament la lluita de les Investidures, en què l’Església defensava la seva independència, s’hagué de basar en un poder tan fort com el de l’emperador: el del papa. En conseqüència, l’alliberament dels bisbes del poder temporal els col·locà, cada vegada més, sota un altre poder temporal: el de la cúria romana. Teològicament hom distingia en el bisbe el poder d’orde (celebrar els sagraments), rebut en l’ordenació, i el de jurisdicció (ensenyar i governar l’Església), rebut directament del papa. El Concili Vaticà II ha mostrat el bisbe com a representant, no pas del papa, sinó de Jesucrist, el qual li comunica el ministeri apostòlic de mestre, sacerdot i conductor per mitjà de l’ordenació episcopal, plenitud del sagrament de l’orde. El mateix Concili ha indicat que l’elecció del bisbe ha d’ésser un afer intern i exclusiu de l’Església, ha deixat oberta la porta a la intervenció del poble cristià i ha acceptat la notificació prèvia de l’elecció a l’autoritat civil.

Brahm : Divinitat, un dels déus de la trimurti o tríade postvèdica, ensems amb Vishnu i Æiva, creador del món i personificació mitològica del brahman o Absolut. És representat en forma d’home, amb quatre cares i quatre braços, assegut sobre un lotus o un cigne.

Braman : Individu pertanyent a la casta dels bramans, la primera de les quatre var–a (castes originàries) de l’Índia. Segons el Kig Veda, els bramans provenien de la cara de Brahm†, i per tant eren considerats éssers sagrats que arribaren a fer de la religió un monopoli propi. Actualment hi ha més de 1 800 subdivisions d’aquesta casta.

Buda : [sànscrit: buddha (‘il·luminat’)] Títol donat a qui assoleix la il·luminació. El buda per excel·lència, Siddh†rta Gautama (el Buda), segons la tradició ja fou precedit per diversos budes (quatre, sis), i ha estat seguit i ha d’ésser seguit per molts d’altres.

C

Catolicisme : Forma del cristianisme amb què es defineix l’Església Catòlica romana. És la religió dels seguidors de Crist que són en plena comunió amb el bisbe de Roma, cap del col·legi episcopal, successor del col·legi apostòlic. És, també, el sistema doctrinal propi de l’Església Catòlica, fonamentat en la Bíblia i en la Tradició i el Magisteri. És, encara, un pensament i una visió de les realitats humanes d’acord amb aquesta mateixa doctrina. Catolicisme no és un concepte plenament idèntic al d’Església Catòlica: el conjunt d’idees i de valors constitutiu del catolicisme és considerat, no pas en ell mateix, sinó en tant que síntesi realitzada en l’enteniment humà en cada moment determinat i, per tant, a l’interior d’un procés històric.

Circumcisió : Excisió total (si és parcial hom l’anomena incisió) del prepuci. Ultra com a terapèutica contra la fimosi, ha estat practicada gairebé universalment (excepció feta dels pobles indoeuropeus, mongòlics i pocs altres) en un sentit sòcio-ritual. Ha revestit una importància especial com a manifestació religiosa entre els jueus i els musulmans. L’origen d’aquesta pràctica és desconegut, però cal pensar que es remunta a èpoques molt remotes. Entre els jueus, probablement fou per causa de l’influx dels egipcis. De seguida fou interpretada com a senyal d’aliança i com a distintiu envers altres pobles, especialment els filisteus. Es tracta, en general, d’un ritu d’iniciació a través del qual hom accedeix a la categoria d’adult o s’integra a un determinat grup social o religiós. El terme circumcisió és emprat també per a designar la clitoridectomia.

Cisma : Acte pel qual hom se separa de la comunió eclesial, o situació que se’n segueix. Suposa la separació formal de la comunitat de l’Església o el refús d’alguns dels seus elements essencials. Normalment s’ha presentat en la història com a refús d’acceptar l’autoritat del bisbe de Roma (Cisma d’Orient, Cisma d’Occident).

Concili : Reunió legítima de pastors de l’Església per a legislar o decidir sobre problemes eclesiàstics generals. Els concilis, segons llur àmbit i importància, poden ésser universals (o ecumènics) i particulars, els quals se subdivideixen en plenaris i provincials. Durant la segona meitat del s II l’Església anà resolent qüestions debatudes, com la unificació de la data de la Pasqua o la determinació d’una regla elemental de la fe, dels llibres del cànon bíblic i del caràcter de successors dels apòstols propi dels bisbes, i anà prenent consciència de la necessitat de reunir totes les esglésies per a resoldre problemes comuns. Durant el s III i el començament del IV, el concili s’anà convertint en un fet normal per a la vida de l’Església, sobretot en moments de crisi, i problemes com el de la validesa del baptisme administrat pels heretges o el de la penitència dels lapsi i d’altres foren discutits en concilis (Àfrica i Àsia Menor, vers el 220; Cartago, al maig del 251, seguit d’un de Roma; Antioquia, el 252). Per això, amb l’edicte de Constantí l’única cosa que canvià fou la possibilitat de donar al concili una amplitud fins aleshores desconeguda (la de tota l’oikoumenh) i força de llei imperial a les seves decisions. Guiat per la seva consciència de Pontifex Maximus i cercant en el cristianisme el nou ferment de la unitat de l’Imperi, Constantí convocà, presidí i promulgà el concili de Nicea (325), considerat el primer dels ecumènics. Els seus successors feren semblantment amb els altres grans concilis d’Orient, als quals demanaren d’establir la formulació de l’ortodòxia en les controvèrsies trinitàries i cristològiques i per als quals cercaren sempre el consentiment o l’aprovació del bisbe de Roma. Els vuit primers concilis celebrats en aquelles condicions s’han considerat privilegiats quant a llur universalitat, fins al punt que les Esglésies ortodoxes no n’accepten d’altres. L’Església occidental seguí la seva tradició amb una sèrie de concilis que legislaven tant sobre problemes de fe com sobre altres problemes eclesiàstico-civils; el fet, però, que fossin reunits i aprovats pel papa féu que amb el temps els teòlegs catòlics els consideressin ecumènics. Després del concili de Trento, però, el progressiu encongiment de l’autoritat de l’Església sobre els camps profans de la vida portà a un tipus de concili més semblant als primitius, i, així, el concili I del Vaticà i, sobretot, el concili II del Vaticà han estat sínodes totalment intraeclesials. La teologia dels concilis és la mateixa que la de l’episcopat; per això hom els reconeix autoritat per al territori que els bisbes reunits legítimament representen; hom reconeix al concili ecumènic una autoritat suprema sobre tota l’Església i, amb les condicions requerides, el carisma de la infal·libilitat. El dret canònic condiciona l’existència actual d’un concili ecumènic a la convocació, la confirmació i la promulgació de part del papa. En són membres tots els qui ho són del col·legi episcopal i aquelles altres persones explícitament convocades. Hom considera que hi ha hagut vint-i-un concilis ecumènics. Hom convocà per a l’any 1995 un concili provincial català amb la participació dels arquebisbats de Tarragona i de Barcelona i dels bisbats de Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell i Vic.

Confessió de fe : Síntesi escrita de la fe d’una església, especialment protestant. Hom anomena símbol les confessions de fe de l’Església primitiva, professió de fe, les catòliques d’època moderna, i confessió de fe, les de la Reforma, nascudes de la necessitat de definir-se els diversos grups davant l’Església de Roma i entre ells. L’ocasió fou la dieta d’Augsburg, d’on sorgiren la confessió d’Augsburg i la Tetrapolitana.

Confuci : (? ~551 - 479 aC) Nom llatinitzat de Kong Fuzi (‘mestre Kong’), filòsof i reformador de costums xinès, considerat el fundador del confucianisme. Per motius desconeguts hagué de sortir de la seva terra al principi del s V aC i visqué errant tretze anys. Finalment obtingué autorització per a romandre al seu país: obrí una escola i treballà en la recomposició d’antics escrits que permeten de conèixer actualment costums i tradicions de la Xina. Els Annals de primavera i tardor són la font biogràfica més antiga, el material de la qual fou ordenat cronològicament en les Analectes; ambdues obres formen part del cànon confucià. El pensament de Confuci respon a una voluntat d’establir unes noves pautes de conducta social.

Consagració : Acció per la qual una persona o cosa passa de l’ús profà a l’ús sagrat. Hom creu que la distinció entre profà i sagrat és el fet bàsic de la religió; per això la consagració de persones o objectes té tanta importància en les diverses religions.

Creu : Creu en la qual Jesús fou clavat i mort. A mitjan s IV, l’església de Jerusalem tenia consciència de posseir la creu de Crist, la qual era exposada a la veneració pública el Divendres Sant. Segons la llegenda, la creu fou trobada per Helena, la mare de Constantí. El 614, amb la destrucció de Jerusalem, els perses l’arrabassaren. Recuperada per l’emperador Heracli el 630, fou tornada a Jerusalem el 21 de març de l’any 631, un Divendres Sant. Les principals esglésies volgueren posseir una relíquia de l’autèntica creu de Crist (anomenada, per això mateix, Vera Creu); així, ja des del s IV i a partir de Jerusalem en foren escampats fragments per tot el món cristià. Aquests fets originaren diverses festes litúrgiques en honor de la creu. L’Exaltació de la Santa Creu (14 de setembre) té l’origen en la presentació de la creu a la veneració pública l’endemà de la dedicació de les basíliques constantinianes de Jerusalem. Festa assenyalada a l’Orient, fou relacionada a l’Occident amb el trobament de la creu per Helena. La Invenció de la Santa Creu (3 de maig) era una festa occidental --actualment suprimida--, que, malgrat el nom (‘troballa’), volia recordar el retorn de la creu per Heracli.

Cristià -ana : Persona que professa la religió de Crist. El llibre dels Actes dels Apòstols fa el mot originari d’Antioquia, fora de Palestina. Només a la fi del s II començà d’ésser acceptat pels interessats i s’universalitzà. Ha esdevingut, així, el comú denominador de totes les confessions cristianes.

Culte : Acte pel qual hom se subjecta a Déu en senyal de reconeixement de la seva excel·lència i superioritat. El culte ha revestit sovint la forma de culte sacrificial, propi de les manifestacions inferiors de religió, que ha arribat, en algunes cultures, al sacrifici humà. Una presa de consciència progressiva, ensems, de la transcendència de Déu i de la dignitat de l’home, determinà la substitució dels sacrificis cruents pels incruents. La teologia catòlica distingeix el culte absolut, referit a persones, del culte relatiu, referit a objectes que reben una especial veneració justificada per llur relació amb Déu (relíquies, imatges, llocs). El culte pròpiament adorant, el culte de latria, només pot ésser dirigit a Déu (Trinitat i persones); el culte de dulia (o veneració) és donat als àngels, als homes vius o morts i, d’una manera especial, a la Mare de Déu (anomenat, en aquest cas, culte d’hiperdulia). L’Església tributa a Déu un culte oficial, també anomenat litúrgic o públic en contraposició al culte privat.

D

Dalai-lama : Títol del cap espiritual i polític del Tibet, el qual és tingut com una reencarnació del bodhisattva Avalokite?vara. Aquest càrrec correspon al superior de la secta dels Dge-lugs-pa o casquets grocs. El tercer dalai-lama (s XVI) rebé aquest nom (dalai, ‘oceà [de ciència]’i lama, ‘mestre’, ‘monjo’, ‘honorable’ del príncep mongol Altan Khan. El cinquè dalai-lama (s XVII) rebé el poder temporal de Gu™ri Khan i edificà el palau de Potala, a Lhasa, que esdevingué la seu dels dalai-lames. L’autoritat espiritual era compartida amb el pa–chen-lama (abreujament de pa–dta chen-po bla-ma, ‘gran savi’), superior de Tashilhunpo, amb el qual sorgiren sovint rivalitats de caire polític. El catorzè dalai-lama, exiliat a l’Índia des del 1959, rebé el Nobel de la pau el 1989, i continua treballant per l’autonomia del seu país.

Damasc : Capital de Síria, que constitueix un mu¤†fa„a independent i a la vegada fa les funcions de capital del mu¤†fa„a homònim (573 km2; 1 550 000 h [1994]). És a l’extrem occidental del desert de Síria, al peu del mont Q†syßm, prop de les falles orientals de l’Antilíban. La ciutat és una important cruïlla de camins que la convertí en un florent centre comercial entre Orient i Occident. Ha crescut molt ràpidament d’ençà de la independència. Té famoses indústries artesanes, però també s’hi han establert indústries modernes

Déu : (referit a l’ésser suprem és escrit en majúscula) Nom genèric amb què hom designa l’anomenat ésser suprem, o bé, simplement, cadascun dels éssers sobrehumans que dominen un àmbit determinat de l’àmbit real. Objectes sempre de culte, tots són expressió --generalment personificada-- del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata: forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc. Per la seva impossibilitat de definir l’essència del que hom anomena Déu segons un únic concepte clar i determinat, en parlar-ne, cal fer referència a una religió concreta, a una concepció filosòfica, a tal o tal comprensió global de l’Univers, etc. Tots els pobles s’han referit a Déu, als déus o al diví, amb indicació de transcendència, com allò que supera els individus i llur col·lectivitat. La creença en déu ha revestit, al llarg del temps, les formes més diverses, responent en gran part a circumstàncies històrico-culturals. El monoteisme (propi de diferents religions primitives i, prototípicament, de la fe judeocristiana i musulmana), afirma la unicitat de déu. Per contra, el dualisme ontològic (professat pel zoroastrisme persa i, derivadament, per maniqueus i gnòstics) estableix dos principis originaris, oposats i irreductibles entre ells. El politeisme reconeix diversos déus, i ,sovint, la seva jerarquització i una tendència a llur unificació (com en l’henoteisme, o en les religions politeistes antigues). És difícil, d’altra banda, d’establir la diferència entre els veritables déus i els anomenats esperits o les diferents realitats sacralitzades (herois, objectes totèmics, etc) de diverses religions primitives,. Una clara individualització, una marcada personalitat i una més gran força són, potser, els trets que determinen el caràcter propi dels déus, els quals poden ésser, bons o dolents, susceptibles de domini i manipulació per part de l’home mitjançant els sacrificis i la màgia, i aliens a qualsevol preocupació o ideal morals. La interpretació d’aquesta relació entre el diví i el real històrico-natural, contraposa el teisme, a qualsevol forma de panteisme o de monisme absolut, els quals suposen l’àmbit del diví com a únic real i veritablement existent. La dialèctica entre aquestes dues dimensions pot ésser oblidada, d’altra banda, tant per part del deisme (el déu del qual roman llunyà i desentès del món), com per part del providencialisme, de caire pre-determinista (destí). Dins el mateix problema de la relació entre el diví i el real intrahumà també té un paper important l’element del sagrat o del sacre, forma de representació i de presència de l’imperceptible i del transcendent. Minerals, tota mena d’arbres i vegetals i els més diversos animals, com també qualsevol fenomen o accident natural, el cel, la lluna i els estels, i l’univers sencer han estat diversament sacralitzats com a signe del diví. Sovint és difícil de decidir si hom dóna culte a allò que el símbol representa o si es dirigeix a l’esperit que hi habita o al signe sacral mateix. Hom parla d’idolatria com a confusió entre el significant i el contingut mateix. Hom troba tipificada la dialèctica immanència-transcendència en el Déu bíblic. La manifestació del «Senyor», d’una banda, i la conscienciació de la fe en ell, de l’altra, parteixen sempre d’uns esdeveniments històrics, vistos com a element de manifestació i signe d’actuació històrica del Senyor, el qual, tanmateix, resta sempre lliure i transcendent en relació amb l’home i el món. En el Nou Testament, el Déu cristià resta sempre, com a Déu Pare, en el misteri, àdhuc més enllà del que és la seva més pròpia i definitiva manifestació i presència en el món: el Crist. El Déu cristià (i ací està la radical novetat del Nou Testament respecte a l’Antic), ha volgut també restar, sempre i definitivament, com a Déu Fill, amb els homes i perdut entre ells. La impossibilitat dels homes d’adreçar-se a Déu sense haver estat cridats i sense ésser moguts per Ell mateix, és un punt que diferencia radicalment la fe judeocristiana de les altres religions. La doble perspectiva d’un Déu per a nosaltres que, alhora, resta --com a Déu en Ell mateix-- misteri transcendent i innominable, és el que la conceptualització trinitària vol expressar en afirmar la necessitat d’anomenar Déu tres vegades Déu, car l’home no pot reduir-lo a cap nom, a cap concepte lògic ni a cap idea clara i distinta. Alhora, aquesta doble perspectiva dóna a l’home l’autèntica llibertat d’una opció creient o atea (ateisme). Esdevé difícil, al llarg de la història, de decidir allò que --en relació amb la idea de déu i del diví-- correspon a creença religiosa i allò que pertoca a un plantejament pròpiament filosòfic. Aquesta dificultat de discerniment es fa patent en tota la teologia dels autors bíblics. La tendència del politeisme a una successiva unificació i tota l’aportació de la filosofia grega al problema de déu, suposen una reflexió racional, un esforç de comprensió del món i de coherència i progressiva purificació dels enunciats sobre déu o els déus. D’altra banda, tant l’Antic Testament com el Nou suposen tot un procés de comprensió més acurada i raonable de la fe inicial. Així, si parlar de déu com a problema filosòfic és sempre relatiu i qüestionable, ho és encara més si hom ho fa en relació amb la tradició filosòfica occidental, tan plena de pressupòsits cristians, que sovint cal parlar de teologia més que no pas, pròpiament, de filosofia. En el problema de les anomenades proves de l’existència de Déu i de llur validesa objectiva i universal està precisament en l’oblit, d’una banda, que la majoria dels autors escolàstics que el tractaren eren primàriament teòlegs i no filòsofs, i, de l’altra, que el contingut de fe que hom converteix en objecte de prova racional i absoluta deixa d’ésser, per definició, objecte de fe. Ofereix també un exemple típic d’aquest doble oblit la història del conegut argument ontològic. En general, hom pot dir que la tasca més pròpiament filosòfica a dur a terme entorn del problema de déu abasta dos camps primordials: el de la filosofia de la religió, i el de la dialèctica entre fe i ateisme.

E

Eclesiàstic -a : Membre de l’estament integrat per clergues , religiosos --ordenats o no--, religioses, novicis, postulants i seminaristes. Fins a la fi de l’antic règim, els eclesiàstics gaudien d’immunitat personal i eren exempts d’imposts, privilegis que s’estenien a gran nombre de laics, parents, criats o familiars i sobretot als nombrosos funcionaris de la inquisició.

Efes : Antiga ciutat de la Jònia, a la costa occidental de l’Àsia Menor. De primer independent, en època hel·lenística formà part del regne de Pèrgam. La seva estratègica situació de pont vers l’Orient féu d’Efes un important centre banquer i comercial. Ciutat santa d’Àrtemis, hom li dedicà un temple. En l’època romana, Efes es convertí en el centre administratiu de la província d’Àsia. L’apòstol Pau féu d’aquesta ciutat el centre de les seves activitats durant gairebé tres anys i adreçà a la comunitat una epístol. Subsisteixen ruïnes notables de l’antiga ciutat i importants esglésies paleocristianes.

l’Epifania, : Solemnitat de l’any litúrgic que l’Església celebra el sis de gener. D’origen oriental, commemora la manifestació de la divinitat de Crist al moment del seu baptisme. Les interferències amb la festa de Nadal (d’origen occidental i del mateix s IV) donaren a l’Epifania un sentit diferent a l’Occident, on li fou aplicat el caràcter de manifestació de Crist als mags. Per l’Orient hom coneix exemples famosos del baptisme de Crist, sobretot en frescs i en icones. A l’Occident, l’adoració dels Reis Mags, objecte de l’Epifania, ha tingut una abundant representació. Als Països Catalans, la més antiga és un mosaic del mausoleu de Centcelles, la segueix un mural pre-romànic (s XI) de Casanoves (Rosselló), fins que esdevé un tema molt repetit al romànic (absis de Santa Maria de Taüll) i al gòtic (la de Ferrer Bassa, a Pedralbes, la taula central del retaule del Conestable, de Jaume Huguet, etc). En l’art renaixentista destaquen les interpretacions de Roderic d’Osona el Jove (National Gallery, de Londres) o de Vicent Macip (catedral de Sogorb).

Escatologia : Doctrina sobre la renovada existència del món i de l’home a la fi de la història i més enllà de la mort. En l’Antic Testament l’escatologia es refereix als esdeveniments darrers que el Déu de la Promesa anuncia al Poble d’Israel per a la fi dels temps, esdeveniments centrats en la persona del Messies i en la instauració del seu regne. Els desastres nacionals d’Israel crearen en el medi jueu una literatura apocalíptica --emprada sovint en els escrits profètics i àdhuc en els llibres del Nou Testament--, que explica els fets escatològics com una destrucció del món present, que serà substituït per un món futur. La comunitat dels deixebles de Jesús, convocada pels esdeveniments pasquals, es defineix davant el poble com la comunitat escatològica: Déu, ressuscitant Jesucrist d’entre els morts, ha inaugurat els últims temps, oberts a jueus i no jueus. El judici de Déu --el de la Creu-- ja s’ha acomplert, però encara no s’ha manifestat: els creients esperen la parusia o manifestació gloriosa de Jesucrist a l’últim dia. Per la fe, hom participa en l’esdeveniment escatològic (Jesucrist ressuscitat), participació que es farà palesa en la resurrecció dels morts. Però la proximitat d’aquest esdeveniment no és cronològica: el món gemega tot esperant la redempció dels fills de Déu, fins que arribi l’infantament dolorós del cel nou i de la terra nova, moment del judici universal. En aquesta línia, la teologia cristiana veu la mort de l’individu com una crisi de creixement, immediatament després de la qual --segons la definició dogmàtica de Benet XII-- hi ha sanció definitiva, en el sentit que l’home assoleix una definitivitat que cal entendre com a procés, o de reconstrucció personal (mitjançant generalment la purificació del purgatori) o bé de frustració existencial (damnació).

Església : Comunitat dels seguidors de Crist. El mot grec (ekklhsia) o el llatí (ecclesia), que ha sobreviscut en les llengües romàniques, síntesi de l’expressió ekklhsia tou Kuriou (‘assemblea del Senyor’), tradueix el concepte bíblic qahal Iahvè (‘poble de Déu’). El mot, en el Nou Testament, designa la comunitat dels darrers temps, la «resta d’Israel», que confessa Jesús en nom de tot el poble com el Messies esperat. Sovinteja en l’apòstol Pau, el qual el devia aprendre de la comunitat de Jerusalem. Però prengué una extensió nova, per raó de la crida dels pagans a constituir també ells el «poble de Déu», de cara a una nova etapa de la seva història. L’Església, comunitat dels seguidors de Jesús, és essencialment una i indivisible. Però, pel fet d’ésser constituïda per homes pecadors, ha conegut la divisió. Això ha fet que l’Església hagi esdevingut «esglésies», i que la mateixa multiplicitat hagi resultat un escàndol i una ferida a la unitat catòlica. Tots els atributs que haurien de coincidir en l’autèntica Església: catòlica (universal, per oposició a les sectes i dissidències), ortodoxa (professant la veritable fe), evangèlica (en continuïtat amb l’Evangeli del qual ha sortit), etc, han quedat distribuïts, i han passat a designar alguna església concreta i no l’Església única de Crist. Així, hom acostuma a anomenar catòlica l’Església de Roma, ortodoxa l’Església dependent de Bizanci, evangèlica la sortida de la reforma luterana, etc. Això fa que, a l’Occident catòlic, fer la història de l’Església signifiqui fer la història de l’Església Catòlica, mentre que la història de les altres porcions de l’Església és tractada com a història d’Esglésies particulars, a les quals, però, cal referir-se, per tal de tenir una visió completa i total de l’Església de Jesucrist (Església Catòlica, Esglésies Orientals, Reforma). L’Església, tot i que és misteri en la seva realitat profunda, és també una societat terrenal, i des d’aquest punt de vista és una institució humana --amb les corresponents febleses i vicissituds històriques--, fal·lible i sempre reformable. Ara: aquests dos aspectes, invisible i visible, de l’Església no poden ésser dissociats sense dissociar també les dues dimensions de la mateixa obra de Crist.

Evangeli : Nucli primigeni i fonamental de la fe cristiana. La paraula evangeli (transcripció del terme grec euaggelion) significa ‘bona notícia’, i el Nou Testament se’n serví tot entenent-la en un sentit messiànic. D’aquí passà a significar les ensenyances, la vida i la mort de Jesús. Hom l’empra actualment en el sentit de remarcar el que és essencial del missatge cristià.

F

Fe : Expressió emprada per a designar els continguts de la revelació que el cristià ha de creure i per avaluar-los segons diversos graus dins una mena de jerarquia de veritats. Hom qualifica com de fe divina les veritats que són formalment revelades en l’Escriptura, de fe divina i catòlica les que, a més, han estat proclamades oficialment com a tals pel magisteri de l’Església, i de fe eclesiàstica les que són cregudes en raó del magisteri.

G

Galilea : Regió que comprèn la part septentrional de l’altiplà interior de Palestina (des del 1967, a l’estat d’Israel). Limitada al N pels darrers contraforts meridionals del Líban i de l’Antilíban, al S per la plana de Iezreel, a l’E pel riu Jordà i el llac de Genesaret (o mar de Galilea) i a l’W per les planes de Zabuló. Les pluges hi afavoreixen l’explotació agrícola; un altre recurs és la pesca al llac de Genesaret. La ciutat principal és Natzaret. El 732 aC, Tiglath-Pileser III la incorporà a l’imperi assiri i en deportà una gran part dels habitants. Alexandre Janeu (103-76 aC) hi reforçà l’element jueu. Posteriorment fou incorporada a la província romana de Judea (34 dC). Centre important de la predicació de Jesús.

Gandhi, Mohandas Karamchand : (Porbandar 1869 - Nova Delhi 1948) Polític i pensador indi, capdavanter del moviment a favor de la independència de l’’Índia. És conegut amb el títol honorífic de mahatma. Estudià dret a Oxford (1888-91), exercí com a advocat a Bombai, i el 1893 partí a Sudàfrica, on inicià un moviment no violent en defensa dels indis emigrats (satyagraha). Empresonat diverses vegades, tornà al seu país (1914), on, davant la misèria que comportava el colonialisme britànic, propugnà l’enfrontament polític, amb campanyes de desobediència civil (hartal). Empresonat en diferents ocasions, passà a ocupar la presidència del partit del congrés (1924). Reclamà la independència de l’Índia en la conferència de la Taula Rodona (Londres, 1931), però fracassà. En tornar al seu país, inicià els dejunis en senyal de protesta i, empresonat novament, fou alliberat el 1944. El 1947 fou signada l’acta d’independència, que incloïa la separació de l’Índia i el Pakistan, fet al qual ell era contrari. El 1948 fou assassinat per un extremista hindú.

Ganges : [hindi: Gang†] Riu de l’Índia (2 700 km de longitud). Neix al vessant sud de l’Himàlaia i desemboca al golf de Bengala. Format per la unió de dos ramals (l’Alaknanda i el Bh†g§rathi), travessa l’Himàlaia i penetra a la gran plana indogangètica, on té la major part del curs. Durant el recorregut rep nombrosos afluents: el Gh†ghra, el Gandak, el Kosi i el Jamuna per l’esquerra i el Son per la dreta. Aquests rius, alimentats per la fusió de la neu de l’Himàlaia, experimenten grans crescudes, que augmenten amb l’aparició de les pluges del monsó, la qual cosa fa que el cabal del Ganges sigui irregular i que provoqui inundacions catastròfiques. Al golf de Bengala es divideix en una colla de braços: el Bh†g§rathi, el Hooghly i el Padma, el principal, que penetra a Bangla Desh, on s’uneix amb el Brahmaputra i forma el gran delta comú que constitueix la regió de Bengala. El conreu intensiu de l’arròs (un 80% de les terres deltaiques) hi ha afavorit una gran concentració de població: és la regió més poblada de l’Índia. El Ganges és el riu sagrat per excel·lència de tota l’Índia. D’acord amb la tradició teològica hindú, la seva aigua té virtuts salvífiques i purificadores.

Gràcia : Do gratuït, lliure i personal de Déu a l’home, pel qual, a aquest, li és ofert de participar de la vida divina. El Nou Testament utilitza la paraula gràcia per a caracteritzar l’aliança instaurada per Jesucrist, en oposició a l’antiga aliança, regida per la llei. Constitutivament, l’home està obert al do de Déu, però pot refusar-lo. Així, la gràcia suposa per part de l’home un «sí» al do, que, com a tal, li és indegut (i en aquest sentit hom l’anomena sobrenatural). El magisteri catòlic ha intervingut en diverses ocasions per precisar el sentit de la gràcia creada i de la increada, de l’actual i de l’habitual, de la suficient i de l’eficaç, de la gratia elevans, que fa l’home fill de Déu, i de la gratia sanans, mitjançant la qual Déu reconcilia amb Ell l’home caigut i pecador.

H

Harem : Conjunt de les dones d’un musulmà. L’Alcorà permet a cada fidel la possessió de quatre mullers legítimes i d’un nombre il·limitat de concubines entre les seves esclaves.

Hebreu : Llengua semítica, considerada pels filòlegs com una divisió del grup nord-occidental. Amb el fenici, púnic i moabita, constitueix una branca de l’antic cananeu. Les manifestacions escrites de l’hebreu en el seu període més antic són la Bíblia hebraica (1200-200 aC) i l’epigrafia de l’època reial. Malgrat el predomini creixent de l’arameu d’ençà del període de l’exili (s VII aC), l’hebreu continuà servint de mitjà d’expressió, si més no escrit, en el període postbíblic. La majoria dels escrits rabínics dels primers segles cristians foren també escrits en hebreu (Mi™nà, Tosefta, Talmud i Midra™), i la tradició jueva mantingué l’ús de la «llengua santa» en una gran part de la seva producció literària fins als temps moderns. L’hebreu posseeix un alfabet i una escriptura propis (alfabet hebraic). Actualment l’hebreu és correntment parlat i escrit per la gran majoria de la població jueva de l’estat d’Israel, on és la llengua oficial. Aquesta obra de restauració nacional és deguda principalment a Eliezer Ben Yehuda (Vilnius 1858 -- Jerusalem 1922), el qual no sols reeixí a introduir l’hebreu com a llengua única d’ensenyança a les escoles jueves de Palestina (d’ençà del 1892), sinó que arribà a oferir les bases d’una terminologia prou detallada per a expressar qualsevol objecte i qualsevol concepte. Actualment l’acadèmia de la llengua d’Israel ha fixat l’ús de més de 30 000 termes tècnics.

Hègira : Nom donat a l’emigració de Mahoma cap a Yatrib, la futura Medina, quan fugí de la Meca, a la mort d’Abß c†lib. A partir de la data d’arribada (16 de juliol de 622) fou establert el calendari musulmà.

Hel·lenisme : Nom amb què és designat el període de la història i de la civilització gregues (i també dels països sota l’òrbita cultural de Grècia) que va des de la mort d’Alexandre (323 aC) fins a la batalla d’Àccium (31 aC). Droysen encunyà aquest terme i estudià aquesta època, en què hom assití a l’enfonsament de la ciutat estat. Políticament s’eixamplaren les àrees d’influència grega i de l’imperi en sorgiren, a la llarga tres estats (Egipte, Macedònia i Síria) que contribuïren a la cohesió econòmico-cultural del món hel·lènic, afavorida per l’ús d’un idioma únic (koiné). Foren obertes noves rutes comercials i fou aquest desenvolupament econòmic que provocà la creació de noves ciutats (Alexandria, Pèrgam, Antioquia), concebudes amb uns criteris nous, on l’home es trobà desbordat, mancat de la protecció, i sol davant un món convulsat i sovint hostil que negava l’antiga tradició. En certs ambients es produí un abandó de les creences religioses i s’accentuà el sentiment d’individualisme i l’afirmament de la llibertat interna i de la innegable capacitat d’autarquia i d’autonomia de l’home. Aquesta idea, juntament amb l’ecumenisme i el cosmopolitisme, constituí l’aportació bàsica de l’hel·lenisme i fou mantinguda pel savi que, aïllant-se d’un món violent i en transformació, es lliurà a l’elaboració d’una filosofia de consol i a la conquesta de l’ataràxia. Per contra, hi hagué un corrent de festivitat i d’opulència que definí la vida de certs estrats socials i que restà fixada en l’art i la poesia (art grec, literatura grega, literatura alexandrina), que tendiren a un preciosisme formal i estilístic. Tot allò que era ciutadà fou considerat refinat i perfecte i fou contraposat sistemàticament a tot el que procedia del medi rural. Fou un període decadent que havia de de desembocar d’una manera fatal, en la cristal·lització de l’imperium romà o en l’auge creixent del cristianisme.

Hindú : Adepte de l’hinduisme. El mot hindú, terme persa medieval, derivat del sànscrit saindhav a, passà del seu sentit geogràfic original (habitant del territori del riu Sindhu) al sentit restrictiu religiós i cultural.

I

Iconoclàstia : Doctrina contrària a la veneració de les icones o imatges, que dominà el món bizantí als ss VIII i IX. Esclatà en controvèrsia amb l’edicte de l’emperador Lleó III Isàuric contra les imatges (725). Els defensors de les imatges foren perseguits, entre ells Joan Damascè. El papa Gregori III condemnà l’emperador (731). Constantí V Coprònim convocà un concili iconoclasta al palau de Hièria (754). La regència de l’emperadriu Irene facilità la celebració del concili II de Nicea, setè ecumènic (787), que restablí el culte de les icones. Un nou període iconoclàstic començà amb Lleó V l’Armeni, el 813, durant el qual es destacà, entre els defensors de les icones, Teodor Estudita. Finalment, durant la regència de Teodora, fou celebrat el triomf de les icones amb la festa de l’Ortodòxia (843).

INRI : Inicials de les paraules Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum que Pilat féu posar a la creu de Jesús.

Islam : Conjunt de pobles, països i estats musulmans, tant des del punt de vista sòcio-cultural i polític com religiós. Els quatre primers califes successors de Mahoma representen la gran expansió de l’islam (Síria, Mesopotàmia, Egipte, Cirenaica, l’Àsia Menor i Armènia). Durant el califat omeia de Damasc l’imperi experimentà un nou impuls, que continuà en el califat abbàssida de Bagdad, després del qual s’inicià la seva desmembració política. Això no obstant, hom mantingué la unitat moral, institucional i econòmica. Abolida la institució califal (1924), els estats islàmics actuals segueixen fidels als principis fonamentals de l’islam que, ultra una religió, és considerat un sistema polític. Els 21 països que configuren la Lliga Àrab, amb excepció del Líban i de Síria, declaren constitucionalment que l’islam és la religió de l’estat i que l’Alcorà, la xara i la sunna són la principal font del dret. La creixent influència, però, dels moviments fonamentalistes, que reivindiquen el retorn estricte a les formes primigènies, presenta nombrosos problemes als règims més progressistes. Aquests, per la seva banda, procuren l’equilibri --no gens fàcil-- entre evolució i tradició. L’expansió actual de l’islam es fa palesa tant en l’augment del nombre absolut de musulmans (que supera els mil milions) com en la penetració constant dels seus adeptes en països no tradicionalment islàmics. Són tres les organitzacions tradicionals que canalitzen els esforços del món islàmic: el Congrés del Món Musulmà, fundat a Karachi el 1926; la Lliga del Món Musulmà, constituïda a la Meca el 1962, i l’Organització de la Conferència Islàmica, iniciada a Rabat el 1969. La manifestació més esclatant de la unitat de l’islam és la que té lloc anualment el dia 10 del darrer mes de l’any islàmic a la Meca, on es reuneixen més de dos milions de pelegrins. Un fenomen notable és la penetració de musulmans en països d’Europa occidental, d’Amèrica i d’Austràlia, a causa de les emigracions en cerca de treball. Hom calcula que, després de la Segona Guerra Mundial, més de sis milions de musulmans s’han instal·lat en països de l’Europa occidental. Aquestes diàspores musulmanes han estat traduïdes sobretot en la construcció de mesquites i de cementiris propis.

Israel :[NOM OFICIAL: Estat d’Israel; hebreu: Medinat Yisra’el\àrab: Isr†’§l] Estat de l’Àsia oc-cidental enclavat essencialment en l’antiga Palestina; limita al N amb el Líban i Síria, a l’E amb Jordània, al S amb el golf d’‘Aqaba, al SW amb Egipte i a l’W amb la Mediterrània (20 700 km2; 4 551 000 h [est 1993]). Actualment ocupa i administra Cisjordània i els Alts del Golan. El territori de Gaza i la ciutat de Jericó disposen, des del 1994, d’un règim autonòmic palestí. La capital és Jerusalem, però aquest status és discutit per bona part de la comunitat internacional.

J

Jordà : Riu de Palestina (350 km). Neix a l’Hermon, a la confluència de les fronteres d’Israel, el Líban i Síria, travessa el llac de Genesaret i desemboca a la mar Morta. En la Bíblia té un relleu considerable: marca l’accés a la Terra Promesa; segons els evangelis, Jesús hi fou batejat.

Judà, regne de : Regne del sud de Palestina, sorgit de la divisió entre les tribus del nord i del sud. En morir Saül, David fou proclamat rei de Judà a Hebron. La conquesta de Jerusalem, l’expansió als territoris del voltant i la transformació estatal en temps de Salomó posaren les bases del futur regne de Judà. Es perpetuà la dinastia davídica i la tradició administrativa de Salomó, es mantingué relativament estable, però a l’exterior hagué de cercar sempre un equilibri amb els veïns. Amb Israel, l’hostilitat més o menys latent durà fins a la destrucció d’aquest reialme (722 aC), però la intervenció de l’imperi assiri (des del 734 aC) i el babilònic (des del 605 aC) es perpetuà fins a la destrucció del regne (586 aC).

Judeocristianisme :Corrent doctrinal i pràctica del primitiu cristianisme que sostenia la necessitat per a tot cristià d’observar la llei mosaica. Això implicava que els conversos de la gentilitat havien de passar primer per la circumcisió. Aquesta actitud, defensada per Jaume, cap de la comunitat de Jerusalem, topà amb la forta resistència de Pau, i donà lloc al concili de Jerusalem, relatat pel llibre dels Actes dels Apòstols. Posteriorment a la dispersió dels jueus, se’n coneixen dues sectes, els jesseus i els ebionites.

K

Karma : Principi de la causalitat universal que resulta de l’acció. Concepte fonamental de la filosofia hindú, el seu significat és molt divers (acció, necessitat, destí, causalitat, resultat, etc), i en l’ètica i la doctrina de la transmigració es refereix tant a la qualitat moral del comportament (bo o dolent) com a les seves conseqüències sobre el futur (felicitat o dissort)

L

Lama : Títol que reben els monjos del budisme tibetà. L’organització jeràrquica dels lames és presidida pel dalai-lama.

Litúrgia : Forma concreta de celebrar el culte litúrgic, corresponent a una església concreta, a un grup ètnic, etc. Les diverses litúrgies o ritus, dins el cristianisme, poden ésser agrupades en famílies litúrgiques, d’acord amb l’origen de cadascuna d’elles. Hom les divideix en litúrgies occidentals i litúrgies orientals. Aquelles agrupen els ritus següents: el romà (litúrgia romana), pràcticament l’únic a l’Església Catòlica; el visigòtic (litúrgia visigòtica), anomenat també mossaràbic o hispànic; el ritu ambrosià, o milanès; i el gal·licà (litúrgia gal·licana). Les litúrgies orientals poden ésser agrupades en dues famílies: l’alexandrina, amb el ritu copte i la seva variant, el ritu etiòpic, i l’antioquena, amb dues formes: l’oriental, amb el ritu caldeu (i la seva variant, el ritu malabar), i l’occidental, amb els ritus següents: el siríac o siro-antioquè (amb la seva variant a l’Índia, el siro-malankar), el maronita, l’armeni i el bizantí (en les seves diverses formes: grec, eslau, etc)

M

Màgia : Ciència oculta que pretén de produir efectes amb l’ajut d’éssers sobrenaturals o de forces secretes de la natura i que pot ésser utilitzada per tothom qui en conegui les pràctiques. Això la diferencia de la bruixeria. Cal distingir la màgia blanca, anomenada també il·lusionisme, que té com a finalitat de fer fugir els mals esperits o de guarir les persones que n’han estat víctimes, i la màgia negra, que pretén de sotmetre els mals esperits i les forces sobrenaturals malèfiques per tal de fer-ne els instruments d’empreses homicides. Al món antic hom considera que Pèrsia era el centre principal de les pràctiques de màgia. L’Església considerà la màgia un producte del dimoni i prohibí als cristians que la practiquessin. A la Itàlia renaixentista es feren moltes pràctiques de màgia que, en alguns casos, anaven lligades amb l’alquímia. Al s XVIII el racionalisme eliminà aquestes pràctiques dels grups socials més evolucionats. Actualment la parapsicologia intenta d’estudiar científicament alguns d’aquests fenòmens. Els elements principals de l’art de la màgia són els mots màgics o les fórmules màgiques de caràcter simbòlic, les medecines o substàncies màgiques, el ritu, i les condicions en què hom ha de rebre aquesta màgia. La màgia acompleix tres funcions: productiva, protectora i destructora.

Magisteri eclesiàstic : Facultat i exercici de l’Església en virtut dels quals aquesta fixa la doctrina catòlica i la recta interpretació de l’Escriptura. Enfront del principi de la Sola Scriptura propugnat per la Reforma, la teologia catòlica ha defensat sempre el principi del magisteri eclesiàstic (concili I del Vaticà). El poder del magisteri ha estat el fonament de la divisió tradicional de l’Església en docent i discent, bé que darrerament els teòlegs han intentat de defugir aquesta dicotomia i d’establir una concepció més dinàmica del magisteri.

Mahoma : (la Meca ~570 - Medina 632) Nom amb què és conegut Abß-l-Q†sim Mu¤ammad ibn ‘Abd All†h ibn ‘Abd al-Mu‹‹alib ibn H†™im, fundador de l’islam. Fill pòstum d’‘Abd All†h, membre de la influent tribu quraixita, a vint-i-cinc anys entrà al negoci comerciant i caravaner d’una vídua rica, Had§ƒa, amb qui es casà. Segons la tradició, la seva vocació fou despertada per l’aparició de l’àngel Gabriel, el qual li encomanà de transmetre les paraules divines que li serien revelades. Aquestes revelacions, fragmentàries, una vegada reunides (~650), formaren l’Alcorà. Inicialment es donà a conèixer com l’anunciador del judici final, concepte desconegut a l’Aràbia pre-islàmica, i proclamà la submissió (isl†m) al Déu únic com a única finalitat d’aquesta vida. Aviat, però, l’hostilitat dels notables de la Meca l’obligà a fugir-ne, i es refugià a Yaÿrib. A Yaÿrib, des d’aleshores anomenada Mad§na al-Nabi (‘Ciutat del Profeta’), o simplement Medina, substituí les antigues organitzacions tribals per la igualitària «comunitat dels creients», obligada a l’almoina i a l’oració. Per tal d’assegurar la vida material de la comunitat recomanà pillatges, que aviat es convertiren en veritables enfrontaments bèl·lics (batalla de Badr) entre els seus partidaris i els habitants de la Meca, sobretot. El triomf final de Mahoma expandí el seu poder, fins a la consolidació definitiva: la seva entrada a la Meca (630) i la destrucció dels ídols de la Ka’ba. El 632 instituí un nou ritu per al pelegrinatge. Després de la seva mort s’inicià l’expansió de l’islam fora d’Aràbia.

Mare de Déu : Nom amb què hom sol referir-se a Maria, mare de Jesús. Traducció del terme grec Theotokos, als Països Catalans aquesta expressió ha prevalgut sobre altres d’equivalents.

Maria :(Palestina s I aC - ? s I dC) Mare de Jesús. Esmentada només d’una manera discreta i episòdica (anunciació, visitació, Betlem, purificació, fugida a Egipte, visita al temple, noces de Canà, crucifixió, Pentecosta) en el conjunt de la literatura neotestamentària, Maria és objecte d’antigues tradicions, segons una de les quals morí a Efes (segons una altra tradició morí a Jerusalem, on hi ha el santuari de la Dormició). D’altra banda, com a objecte de culte i de veneració ocupà progressivament un lloc singular i eminent en la fe i en la pietat cristianes, i hom ha pogut dir que és un cas típic, fins i tot un cas límit, del desenvolupament del dogma i de la pietat en la tradició catòlica. L’elaboració de la pietat i de la doctrina marianes féu aparèixer divergències notables entre Orient i Occident: mentre les esglésies ortodoxes desenvoluparen una espècie d’«omnipresència» de Maria, Mare de Déu (Theotokos), en la litúrgia, la himnologia i la iconografia, l’Església llatina seguí un desenvolupament doctrinal que desembocà en una mariologia. D’ençà de la Reforma, la persona de Maria i el paper que hom li atribueix en l’obra de salvació suscitaren nombrosos problemes. Per a comprendre el paper de Maria, la tradició ha insistit en els paral·lelismes tipològics, sobretot el d’Eva-Maria i de Maria-Església. Si la fe ha comprès millor, a través d’Eva i de l’Església, que Maria, mare del Crist, és també mare dels homes, és perquè ha descobert les correlacions bíbliques que permeten d’establir la relació de Maria i de l’Església com a «Nova Eva». L’Església Catòlica ha retut a Maria un culte especial (hiperdulia), superior al tributat als sants, i li ha atribuït un paper actiu en el misteri de la fe, a causa de la seva cooperació en l’obra redemptora del Crist. L’arrelament del culte marià s’expressa en les innombrables esglésies que, després del concili d’Efes, foren dedicades a Maria tant a Orient com a Occident. Amb l’erecció i dedicació d’esglésies a Maria s’introduí també el culte a les seves imatges, que formen un capítol important de la temàtica cristiana de l’art de tots els temps. A Bizanci els temes primitius (en són exponent innombrables icones) són la Mare de Déu en majestat (la Kyriótissa), la Verge de la intercessió i el tipus maternal de tendresa (la Verge besant la mà de l’infant). A l’Occident, després dels de la Verge Mare i de Maria orant, temes predominants a les catacumbes, hom troba els de Maria en majestat (com a reina, voltada d’àngels) i de Maria intercessora. A ells, presents també en l’edat mitjana, són afegits com més va més els de la Crucifixió i de la Pietat (Mater dolorosa); així mateix, i sobretot des de l’inici del Renaixement, es multipliquen les representacions dels diversos episodis de la vida de Maria (anunciació, visitació, naixement de Jesús, presentació, fugida a Egipte) i, a partir del s XVII, les de temes dogmàtics (immaculada, assumpció, coronació) i altres de secundaris (com el de la Mare de Déu del Rosari). La sensibilitat plàstica, des de les madones del Renaixement italià a les immaculades del segle d’or espanyol, manifesta uns caràcters que semblen expressar sobretot la devota interpretació dels artistes.

Meditació : Aplicació de la ment a la consideració atenta d’un mateix, d’alguna cosa relacionada i compresa amb la pròpia existència en general i, en particular, a la conducta a seguir segons el sentit que hom li vulgui donar o d’algun aspecte de la personal convicció religiosa i de les seves exigències corresponents. En la meditació, les facultats psíquiques afectives hi participen tant com les intel·lectuals, i àdhuc hom hi afegeix la participació activa de tot el cos. L’accentuació de la pròpia experiència o d’un contingut determinat com a objecte primordial de la meditació pot justificar la diferència entre un tipus de meditació oriental i un altre d’occidental.

Mesquita : A l’islam, edifici destinat, sobretot, a l’oració dels fidels. L’aljama és la principal mesquita d’un barri. Les dones hi tenen un espai reservat a l’interior. És estructurada segons un pla rectangular, i consta d’un pati, amb una torre adossada, anomenada minaret, i el m§(a‘, o font de les ablucions, i també d’una zona coberta, que té com a centre la gran sala de naus transversals separades per columnes o pilars, bé que al Magrib i a Al-Andalus presenta planta basilical. Aquesta sala és tancada pel costat oposat a la porta per l’alquible, paret en la qual s’obre el mi¤r†b, el minbar i la maq›ßra, un espai tancat on se situava el califa.

Messies : Títol bíblic donat a Jesús de Natzaret, com a persona en qui s’acompliren les esperances del poble jueu en la vinguda d’un enviat de Déu que restaurés el regne d’Israel. El terme hebreu m†™i†¤, que volia dir ‘ungit’, era aplicat inicialment (s XI aC) al rei del poble d’Israel (‘‘l’ungit de Jahvè’’, deia David de Saül). Més endavant, quan els profetes de Judà (ss VIII-VI aC) mantenien en el poble l’esperança d’una restauració gloriosa, obra d’un rei de la dinastia de David, el Messies començà de significar el salvador esperat. Amb la desaparició històrica de la reialesa, Messies significà més i més un personatge misteriós que havia d’aparèixer en el món per complir les promeses dels profetes. La presentació de Jesús de Natzaret com el Messies esperat fou establerta pels quatre evangelistes, però ja abans de la redacció dels evangelis Pau donava a Jesús el nom de Crist, paraula amb què la versió grega dels Setanta havia traduït el nom de Messies. Els jueus, en canvi, esperen encara la vinguda del Messies promès.

Mides : Personatge mitològic, rei de Frígia, heroi de diverses llegendes populars. Dionís li concedí la gràcia que tot el que toqués restés transformat en or. Quan el rei veié, però, que el menjar i la beguda també es convertien en metall, suplicà Dionís que li retirés aquest do perniciós i el déu hi accedí. Mides forma part també del mite de Pan i apareix castigat per Apol·lo, que li féu créixer unes orelles monstruoses.

Midra^s : Comentari homilètic de la Bíblia, verset per verset. N’hi ha de tres formes: la halakà, ensenyament de tipus jurídic o ritual, fonamentat sempre en el Pentateuc; la haggadà, que comenta el text bíblic o la història sagrada, valent-se fins i tot de llegendes, de paràboles, de poemes, etc; i el pes8t, que actualitza les escriptures profètiques mostrant-ne el compliment en fets històrics.

Miracle : Fenomen extraordinari, esdevingut en l’univers de l’experiència humana i que hom creu que no pot explicar-se per causes naturals, sinó que té com a origen immediat la divinitat. Des d’un punt de vista antropològic, el miracle és aquella representació en l’àmbit de la religió que tendeix a la superació de l’estretor del temps i de l’espai, mitjançant l’anul·lació de les anomenades lleis naturals. En l’univers de les religions, els miracles acompanyen les vides dels grans personatges (Buda, Jesús, Zaratustra, Mahoma, etc) d’accions miraculoses, que són una mena de testificació de llur missió i força divines.

Mística : Experiència, veritable o suposada, d’unió directa de l’home amb la divinitat. Com a experiència més o menys sensible del diví, hom troba la mística en moltes religions no cristianes, com ara el xamanisme, l’hinduisme i el budisme; hom la troba també entre els neoplatònics i els sufís musulmans. El misticisme jueu és el preludi de la mística cristiana, la qual es basa en la creença del fet de l’encarnació. La història de la mística cristiana és rica, ja des d’un inici, en personatges i moviments espirituals: al Nou Testament hom troba sant Pau, místic de gran volada, i Joan Evangelista, que escriu meravellosament sobre l’amor. A l’era dels màrtirs sobresurten Ignasi d’Antioquia i Policarp. Quant al temps dels pares de l’Església, cal assenyalar Climent d’Alexandria, Orígenes, Metodi i Atanasi, així com els anomenats pares del desert, la teologia dels quals segueix dues tendències: la de l’anomenada mística de la llum (Pseudo-Macari, Evagri Pòntic) i la de la mística de la foscor (Gregori de Nissa); entre els pares llatins, cal esmentar Cassià, Agustí i Gregori el Gran, i entre els grecs, Màxim el Confessor, Joan Clímac i Simeó, l’anomenat Nou Teòleg. A l’edat mitjana hi hagué els corrents místics dels monjos (Bernat de Claravall, Guillem de Saint-Thierry), dels victorins (seguidors d’Hug de Sant Víctor) i de les monges (Hildegarda de Bingen, Matilde de Magdeburg, Gertrudis). Hom pot atribuir als dominicans el desenvolupament de la mística especulativa (Tomàs d’Aquino) mentre que els franciscans desenvoluparen una mística més afectiva, com és el cas sobretot de Francesc d’Assís i, entre els seus fills espirituals, Bonaventura, Ramon Llull i Àngela de Foligno. Al s XIV abunden figures com les del mestre Eckhart i de Joan Tauler, a les quals cal afegir Enric Suso, Ruysbroek, Caterina de Siena, Ricard Rolle de Hampole, Walter Hilton i Juliana de Norwich; a l’Orient florí Gregori Palamàs, màxim representant dels hesicastes. El s XV representa una època de decadència: la devotio moderna és un moviment més ascètic que no místic, tal com es pot veure en La imitació de Crist, atribuïda a Tomàs de Kempis. Als temps de la Reforma i de la Contrareforma hi hagué un ressorgiment de la mística: Ignasi de Loiola i Alfonso Rodríguez són noms destacats entre els jesuïtes. És a la família carmelitana, però, on hom troba les figures cabdals de Teresa de Jesús (amb el seu Libro de las moradas o Castillo interior) i Joan de la Creu (amb el Cántico espiritual, la Noche oscura, la Subida al monte Carmelo i La llama de amor viva). S’inicià després un altre període de decadència; no obstant això, hi hagué encara grans figures: Francesc de Sales, el jesuïta Louis Lallemant i Margarida Maria d’Alacoque. El romanticisme tornà a crear un ambient favorable a la mística, i així, als ss XIX i XX hom troba noms com els d’Anna Maria Taigi, Jean-Baptiste Vianney, Charles de Foucauld, Teresa de Lisieux i Isabel de la Trinitat, entre altres.

Monjo : Religiós d’un orde monàstic. El mot, del grec monacoV, designa primerament aquell qui viu sol. Però en un sentit més ampli s’aplica a tots aquells que se separen més o menys totalment de la societat, tant si viuen aïllats com en comunitat. Al llarg de la història hom troba monjos en el judaisme (essenis, Qumrân), en el budisme, en l’hinduisme i en el cristianisme. En l’àmbit cristià, el terme monjo és aplicat als ermitans o anacoretes i als cenobites, que habiten en monestirs; també, als primers segles, hi havia monjos giròvags, sarabaïtes, estilites, etc.

Monoteisme : Forma de la religió que afirma que només hi ha un Déu. Al mateix temps, el monoteisme estricte, en l’afirmació d’un sol Déu, nega explícitament tots els altres déus. Tal és el cas del judaisme, el zoroastrisme (o mazdaisme), el cristianisme i l’islam. Es diferencia de l’henoteisme, que és l’adoració d’un déu local sense negar necessàriament els altres.

Moral : Ciència que determina la rectitud i el sentit del comportament humà segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions. Atès que etimològicament signifiquen el mateix, la moral i l’ètica només es poden distingir convencionalment, i en aquest sentit hom sol entendre la segona com a disciplina més estrictament filosòfica, mentre que en la moral són inclosos també elements sociològics, lingüístics i culturals, sobretot teològics. Com a teologia moral, doncs, hom pot trobar una màxima sistematització doctrinal de la moral en la Summa theologica de Tomàs d’Aquino, obra que presenta la benaurança eterna com a fi darrer del projecte moral cristià. El desenvolupament dels continguts morals ha estat influït sempre, d’altra banda, pel progrés i els canvis esdevinguts en les diverses religions i en el camp del pensament i de la cultura en general; i tampoc no han mancat aberràncies, com les de l’individualisme, del legalisme i del dogmatisme. La tasca moralitzadora, objecte de la moral, sorgeix d’una aspiració fonamental, d’un desig innat de viure i conviure feliçment que només és possible amb la pràctica del que és bo a nivell personal i social.

Mort Les tres maneres clàssiques de presentar la mort : La problemàtica filosòfica de la mort es presenta en tres maneres clàssiques: la de les doctrines de la caiguda, on la mort és l’alliberament de la presó corporal de l’ànima, la qual torna a adquirir gust per l’intel·ligible. La segona manera són les doctrines de la informació: l’ànima informa el cos, essent forma o acte del cos, sense haver-hi una immortalitat de l’ànima independent del cos. I per últim, el corrent monista materialista, que considera la mort com un fet a constatar, que troba la seva completa explicació en la constitució física del cosmos. El ritme cíclic de la natura ha estat la forma de representar el pas de vida a mort mitjançant la superació de la mort en la resurrecció, reprenent la vida. En el cristianisme la mort i la resurrecció ocupen un lloc preeminent; el cristianisme patrístic seguí presentant la mort i la resurrecció en contraposició amb el pensament grec de la reencarnació.

Morta, mar : Llac salat del S de Palestina, entre Jordània, a l’E, i Israel, a l’W (1 020 km2 ). Les seves aigües ocupen una part de la depressió tectònica d’Al-Gßr, prolongació extrema en territori asiàtic de la gran línia de fractura de l’E africà. Les aigües del llac són a 396 m sota el nivell de la mar. El riu Jordà, que n’és el tributari més important, desemboca a la riba més septentrional del llac. La depressió d’Al-Gßr és una regió calorosa i seca. A causa de la forta evaporació les aigües del llac són molt salades, més del 26‰. La vida hi és del tot impossible. El cos humà hi flota sense inconvenient, gràcies a la gran densitat de les aigües. La riquesa salinífera de la mar Morta ha permès de crear una important indústria química, localitzada particularment a la costa SW, en territori d’Israel. A la seva vora hi ha les cèlebres coves i ruïnes de Qumr†n, on han estat trobats molts manuscrits, coneguts sovint amb el nom de manuscrits de la mar Morta.

Mort vodú : Fenomen de mort sobtada que es dóna en certs pobles primitius (sobretot entre els voduns) que creuen que la persona que viola un tabú resta embruixada i, en no poder suportar aquest estat de desesperació, desitja de morir com més aviat millor, i de fet mor. La psico-fisiologia experimental ha mostrat que fenòmens semblants s’esdevenen en alguns animals que en situacions extremes de desesperació provoquen una sobreactivitat del sistema parasimpàtic i moren per xoc adrenalínic.

N

Nadal : Solemnitat de l’any litúrgic que l’Església celebra el vint-i-cinc de desembre i té per objecte commemorar el naixement de Jesús a Betlem. Nadal és una festa occidental; apareix per primera vegada a Roma, a la primera meitat del s IV. L’equivalent, a l’Orient, del Nadal és la solemnitat, més antiga, de l’Epifania, relacionada també amb les festes del solstici d’hivern. El sentit profund de totes dues festivitats és el mateix: celebrar la manifestació de Déu en la humanitat de Jesús. Quan l’Occident adoptà també la festa del 6 de gener, hi transferí l’aspecte de la manifestació de Crist als Mags a través de l’estel, i deixà per al 25 de desembre la commemoració del naixement de Jesús amb l’adoració dels pastors. La tradició romana més antiga, conservada per la reforma del concili II del Vaticà, comporta la celebració de tres misses de Nadal: a mitjanit, a l’aurora i al dia. A partir de l’edat mitjana a tot el món occidental s’han anat subratllant els aspectes més sentimentals del naixement de Jesús, i la festa nadalenca s’ha envoltat d’un seguit de manifestacions populars i familiars.

Natzarè, el : Nom amb què també és conegut Jesús de Natzaret mirar Jesús.

Nepal La història [NOM OFICIAL: Regne de Nepal; nepalès:] : Una ciutat nepalesa, Lumbini, fou el bressol del Guatama Buda cap al 560 aC, fet que convertí el Nepal en el centre búdic asiàtic. Al s V existia una relació molt intensa entre el Nepal i el Tibet i l’Índia. Al començament del s XIV la dinastia índia dels Rajputa s’establí al Nepal substituint els Ajodhja. El 1460 el rei Jaksha Malla dividí el Nepal en quatre regnes. Entre el 1742 i el 1768 el rei gurkha Prithvi Naraian Shah envaí el Nepal aprofitant les dissensions entre els regnes existents. Elsgurkhes iniciaren una etapa expansiva cap a l’est i l’oest, que els féu topar amb el Tibet i la Xina i els anglesos de l’Índia (1787-92). El 1814 esclatà la guerra. Vençuts els nepalesos pel general David Ochterlony, admeteren un comissari anglès a Kàtmandu. El 1846 s’instaurà la dictadura hereditària de la família Rana, de línia pro-britànica. Des de mitjan segle XIX el Nepal col·laborà estretament amb els anglesos i fou el centre de penetració anglesa a l’Himàlaia. En canvi, Londres reconegué el 1923 la independència del regne. El 1951 els sectors progressistes i pro-indis dirigiren un cop d’estat contra la dictadura dels Rana i imposaren una monarquia constitucional en la figura del rei Tribhuwan Bir Bikran. El 1961 el rei Mahendra destituí el govern acusant-lo de corrupció i reformà la constitució (1962) establint un sistema basat en unes assemblees locals que elegien una assemblea nacional, liberalitzà l’administració i inicià una petita industrialització, sempre sota el control de l’Índia. El 1980 una esmena a la constitució féu possible que l’any següent se celebressin les primeres eleccions parlamentàries directes amb candidats a nivell individual. Després de la legalització dels partits polítics (1990), a les eleccions de 1991 guanyà el Partit pel Congrés Nepalí. El Partit Comunista Unificat del Nepal guanyà les eleccions del 1994 i el seu líder, Man Mohan Adhikari, fou escollit primer ministre. El Govern dimití al setembre de 1995, i es formà un govern de coalició entre el partit monàrquic i el Partit del Congrés Nepalès, de dreta.

Nirvana : Ideal i estat suprem del budisme corresponent a la tercera de les quatre ‘‘veritats nobles’’ enunciades pel Buda, a saber, l’extinció del dolor (dukkha-nirodha), que consisteix en la cessació del procés constant dels cinc agregats, constituïts per les diverses activitats dels sentits i de la ment; el resultat d’aquesta cessació és l’absència de qualsevol sentit d’individualitat: ‘‘Tot anant pel món no sóc ningú en absolut’’, exclama el Buda en el Sutta Nipata. És definit en termes positius i negatius, com l’incondicionat (asamkhata), el transfenomenal (appañca), l’altra riba, el nonat i l’immortal. És l’aspiració al nirvana com a absolut allò que fa del budisme una veritable religió, malgrat el seu rebuig explícit de la idea de Déu i de la idea d’ànima.

Nomadisme : Sistema de vida d’alguns grups humans que es desplacen periòdicament o constantment d’un lloc a un altre cercant condicions de vida millors. És practicat pels grups humans d’economia caçadora-recol·lectora, els caçadors de l’Àrtic i els pobles d’agricultura primitiva. Però la vida nòmada per excel·lència és la dels pobles d’economia ramadera, que han d’anar amb els ramats per cercar les pastures millors i els dipòsits d’aigua o de sal que convenen als animals. La societat dels pobles nòmades ramaders és sempre patriarcal, amb una forta divisió tribal i els habitatges són sempre mòbils.

O

Oració Prec, súplica feta a la divinitat : Prec, súplica feta a la divinitat. En les cultures primitives predomina la petició, reforçada sovint per un vot amb valor contractual, sense exclusió d’altres formes desinteressades, com l’adoració o l’acció de gràcies. L’oració cristiana, basada en la Bíblia i en la litúrgia, es caracteritza pel fet d’ésser una resposta a la paraula de Déu, i comprèn l’oració verbal i litúrgica, la privada i mental, la contemplativa i mística. Les tradicions oriental i occidental han establert diversos graons de la vida d’oració. La tradició ortodoxa, centrada en el moviment contemplatiu, culmina en l’hesicasme, moviment centrat en la ‘‘pregària del cor’’. L’Occident, deixant a part la tradició antiga que viu del mateix esperit contemplatiu monàstic, a partir, sobretot, de la Devotio Moderna i dels grans místics del s XVI, ha insistit en els aspectes psicològics de l’oració que es desenvolupa en la ment (oració mental) i que sol començar per una multiplicitat d’actes de la intel·ligència o de la imaginació: d’ací el nom d’oració discursiva o meditació. A mesura que cessa l’activitat intel·lectual, deixant pas als afectes del cor, comença pròpiament la contemplació.

Oracle : Forma d’endevinació practicada pels pobles antics, consistent en una resposta que --sota formes diverses i en alguns llocs determinats-- era donada per la divinitat a la demanda sobre coses ignotes del passat, del present o del futur, o sobre la manera justa d’actuar en determinades circumstàncies. L’oracle reuneix en ell els grans temes religiosos de l’endevinació i del lloc sagrat. A Grècia, ultra l’oracle de Zeus a Dodona, existiren altres centres d’endevinació, pel damunt dels quals sobresortí el de Delfos. També a la Itàlia antiga hom troba centres oraculars importants, com el de la Fortuna Primigènia a Preneste, o el de la sibil·la de Cumes. A més de la preparació preliminar dels pelegrins (purificacions, sacrificis, ofrenes al temple, etc), els oracles exigien la presència d’un personal competent de sacerdots endevins que interpretaven els signes de l’oracle.

P

Pagà : Dit del qui adora falsos déus, per oposició als fidels de les tres religions monoteistes: cristianisme, judaisme i islam. El mot prové de pagus, és a dir, poble de pagès, els habitants del qual, als primers temps del cristianisme, es resistien a abraçar la fe evangèlica.

Panteisme : Doctrina segons la qual Déu i l’univers són una mateixa realitat i l’ésser dels quals manca de diferència fonamental. Deixant de banda l’anomenat panteisme antic (pre-socràtics, neoplatonisme, etc), el panteisme estricte, posterior a l’aparició del terme el s XVIII i que és una modalitat del monisme, pot ésser de dos tipus: l’un concep Déu com a única realitat veritable a la qual redueix el món, simple manifestació, emanació o desenvolupament de Déu (panteisme acosmista); l’altre, en canvi, estableix el món --la natura-- com a única realitat veritable, la unitat, el principi orgànic, el sentit darrer o l’autoconsciència del qual correspon al que hom podria anomenar déu, bé que impròpiament (panteisme ateu o ateístic). Tanmateix, la qualificació panteística d’una o altra doctrina filosòfica (com és el cas de l’averroisme) resulta sempre sumament problemàtica.

Papa : Títol amb el qual hom designa el bisbe de Roma i cap de l’Església Catòlica, per bé que el mot (‘pare’) era aplicat fins al s VII a qualsevol bisbe i encara avui el conserva també el patriarca d’Alexandria. És elegit des del 1059 pels cardenals reunits en conclave. Pot ésser elegit papa qualsevol catòlic de sexe masculí. El darrer papa no cardenal fou Urbà VI (1378-89), i a partir de Climent VII (1523-34) l’elecció recaigué sempre en un italià, fins al papa Joan Pau II (1978), polonès. Els Països Catalans han donat dos papes: Calixt III i el seu nebot Alexandre VI.

Pecat : Acció i efecte de pecar. Tradicionalment hom distingeix entre pecat greu i pecat lleu, segons quina sigui la corresponent qualificació objectiva de l’acte, i entre pecat mortal i pecat venial tot atenent a l’element subjectiu, és a dir, al compromís personal en l’acció segons l’advertència i el consentiment lliure

Penitència : Pràctica religiosa encaminada a desfer la situació en què es troba un individu o una col·lectivitat com a conseqüència d’un pecat (ablució; expiació; mortificació). Fins al s IV hom practicà la penitència pública, a la qual se sotmetien els qui, després del baptisme, havien comès els gravíssims pecats d’homicidi, adulteri i idolatria o apostasia. Fins al s IX, hi ha una progressiva desaparició de la penitència pública, considerada massa rigorosa, i apareix la penitència privada o confessió, amb una tarifació de les penes corresponents a cada tipus de pecat. El concili de Trento (1545-63) fixà per a l’Església occidental la pràctica de la confessió individual. Finalment, fruit de la reforma del concili II del Vaticà, el nou ritual (1973) en torna a subratllar els aspectes comunitaris, amb la reinstauració de les celebracions col·lectives i amb una insistència en el sentit eclesial que té també la confessió privada.

Prevere : Cristià que ha rebut l’orde del presbiterat per a exercir, en comunió amb el bisbe propi, el ministeri eclesial en una comunitat de creients. Anomenat normalment capellà o sacerdot, cal cercar-ne l’origen no pas en cap sacerdoci, sinó en la institució dels preveres (presbuteroi) de la primitiva comunitat cristiana (ancià, presbiteri). Té per missió primordial de presidir la celebració de l’eucaristia.

Q

Quaresma : Període de quaranta dies que, en el cicle de l’any litúrgic cristià, precedeix la festa de Pasqua. El mot ‘‘quaresma’’ deriva del llatí quadragesima. Al principi, tenia un caràcter marcadament baptismal. A la fi del s IV adoptà també un caire penitencial, en un doble sentit: era el temps que els penitents públics acomplien les penitències necessàries per a obtenir la reconciliació amb l’Església, que s’esdevenia el dijous sant; i era l’època en què tots els cristians practicaven el dejuni i l’abstinència. El temps litúrgic de la quaresma tingué fins al començament del s XX una gran significació popular. Els Països Catalans reberen dispenses d’alguns dejunis i abstinències a través de la butlla de la Croada; els jocs i espectacles públics eren prohibits, llevat de les representacions sacres de la passió i de concerts, i també molta gent es vestia i donava impressió externa de penitència i austeritat. Hom representava gràficament la quaresma per mitjà d’una dona vella de set cames (les set setmanes), amb un bacallà a la mà (a Mallorca una arengada o pebrot coent a la boca), dita també la Bacallanera, la Sarraïna, la Patorra, etc, a la qual s’arrencava una cama cada setmana

R

Rabí : Ministre del culte jueu i cap espiritual de la comunitat, amb títol conferit per les escoles rabíniques. Als regnes cristians de la Península Ibèrica el càrrec, electiu i remunerat (hom coneix casos de sots-arrendament de funcions), era generalment confirmat pel sobirà.

Regne de Déu (o del cel) : Expressió dels evangelis que constitueix el primer nucli de la predicació de Jesús: la bona nova de la proximitat del regne anunciat pel segon Isaïes i pel salm 96, que havia de començar pel judici de les nacions i per l’alliberament del poble; les visions de Daniel n’anunciaven el moment amb imatges.

Religió : Conjunt de dogmes o doctrines, de preceptes o costums i de ritus que configuren sociològicament i oficialment el sentit transcendent d’un grup humà determinat. Pel que fa a la interrelació dels aspectes subjectiu i objectiu del fet religiós, és important de consignar els diversos significats que, etimològicament, pot tenir el terme ‘‘religió’’, segons que hom l’interpreti, per exemple, a partir del mot relegere (‘reprendre’ tot allò que es refereix al culte dels déus) com féu Ciceró, a partir de l’arrel religere (‘considerar amb atenció’) com féu el gramàtic Gal·li, o a partir de la paraula religare (‘tornar a lligar una cosa segura’) com feren Servi, Lactanci o sant Agustí, entre molts altres. En el primer cas, el concepte de religió és vinculat al de justícia; en el segon cas, el significat de religió s’associa al de diligentia; en el tercer cas, religio equival pràcticament a obligatio. El concepte tradicional de religió, a l’Occident, ha estat derivat de la noció cristiana al respecte. En trontollar aquesta noció, la idea de religió esdevé genèrica i, alhora, assoleix al màxim la connotació individualista, com és palès amb la Il·lustració (ss XVII-XVIII); consegüentment, hom comença de distingir entre una religió pública, de caràcter oficial, i una religió privada, sovint anomenada religiositat. Vinculada amb l’anterior és la distinció establerta entre una religió natural, adequada a l’home en general i definible segons els principis de la sola raó humana, i les religions històrico-positives; qualsevol religió històrica és, aleshores, estudiada amb la doble finalitat d’arribar a l’origen mateix de la religió i d’aconseguir purificar les diverses manifestacions històrico-positives del fet religiós. Aquesta confrontació, tanmateix, només era possible a partir del desenvolupament que havia començat de conèixer l’anomenada història de les religions. Iniciada com a mera compilació i descripció erudita (mancada de tot discerniment crític) a partir del descobriment d’Amèrica i del contacte que les expedicions colonitzadores establiren amb cultures i religions alienes al cristianisme, la història de les religions restà inicialment molt limitada. Amb el s XVIII, però, la perspectiva històrico-religiosa ja passà per canvis notables en virtut de l’abundància de noves dades aportades pels més diversos viatgers i autors, així com de les primeres traduccions de texts religiosos d’altres cultures (la dels quatre Vedes per A.Calmette, el 1758, i la del Zendavesta per A.du Perron, el 1771) i de les possibilitats obertes pel desxiframent d’escriptures antigues (el del fenici i, el 1761, el de l’arameu antic per Barthélemy). És a partir del nou tarannà aportat per la Il·lustració i de les possibilitats obertes pel desenvolupament de la història de les religions que cal explicar l’anomenada crítica de la religió, concepte aparegut per primera vegada en una obra del 1790 de J.H.Tieftrunk, i que expressa l’intent de valoració i rectificació de les religions establertes, i conegudes, d’acord amb la sola raó humana. Típicament romàntica i anti-Il·lustració és la idea que de la religió presentava Schleiermacher, el 1799, com a expressió del sentit i del gust de l’infinit i caracteritzable per la contemplació de l’univers i pel sentiment (Gefühl) de l’incommensurable tot, que s’estén al món, a la natura, a la història i a la humanitat, sentiment que aporta a l’home una dependència absoluta i que li permet de copsar la totalitat en la fragmentarietat del mateix subjecte humà. Seguint Schleiermacher, Hegel representa el més seriós intent de reduir les diverses religions històriques a un concepte (Begriff) absolut, la manifestació òptima del qual es donaria en el cristianisme, i de procedir a una radical historització del fet religiós, la qual cosa significa que ja no és suficient de situar sòcio-culturalment els fenòmens religiosos per a comprendre’n l’evolució. Per a Hegel, en efecte, el que abans hom atribuïa a Déu, per tal com aquest comprenia tota la realitat, és atribuït ara a la història mateixa, amb la qual cosa la religió deixa d’ésser denominació de les diverses formes de manifestació o d’expressió d’una realitat específica i esdevé concepte genèric que designa tots els fenòmens històrics i la realitat mateixa en totes les seves facetes. Impossibilitada una definició universalment vàlida del fet religiós, sorgí la funcionalització de la religió, en virtut de la qual les relacions entre l’home i el fenomen religiós es refereixen als diversos continguts que són posats en contacte amb el que hom anomena religió en un sentit molt particular; consegüentment, hom només fa referència al nou concepte de religió, per tal de fer afirmacions (psicològiques, sociològiques, econòmiques, etc) sobre el fenomen religiós i, alhora, per tal de criticar les dades religioses concretes, tot situant-les històricament. La corresponent situació en què es troba l’estudi del fet religiós pot ésser qualificada de crítica generalitzada de la religió, de la qual són típics exponents L.Feuerbach, K.Marx i S.Freud. A partir de Feuerbach, en efecte, la crítica de la religió no consisteix simplement a treure a la llum un conjunt de falses evolucions conegudes per les religions històriques, per tal d’establir el concepte veritable de religió, sinó que tracta d’aconseguir la veritable realització del mateix home. Feuerbach vol arrabassar de l’existència humana tot allò que no sigui ella mateixa mitjançant la crítica de la religió, per tal com la religió és ‘‘el somni de l’esperit humà’’, bé que simultàniament és reconegut a aquest somni un nucli de realitat. Pel que fa a K.Marx, que contempla el fet religiós en les seves condicions socials de domini polític i de religió de l’estat, la seva crítica de la religió es converteix en principi per al domini i la transformació del món, per tal com aquella és ‘‘el pressupòsit de tota crítica’’. S.Freud, d’altra banda, estableix la crítica de la religió a partir de la comprensió del fet religiós com a neurosi coercitiva (Zwangsneurose), la qual desapareixerà --com s’esdevé amb la neurosi infantil--, amb el temps, i arriba, així, a l’afirmació que la religiositat individual és sols un fenomen neuròtic, mentre que la religió en general és una malaltia col·lectiva de la humanitat. En resum, hom pot dir que tota crítica de la religió, com aquestes tres esmentades, recolza en el fet que totes les religions esdevenen, a la curta o a la llarga, factors ideològics.

Revelació : Acte pel qual Déu es manifesta als homes, descobrint-los el seu designi de salvació. En la tradició judeocristiana, Déu es fa present primer en tota la història del poble d’Israel per mitjà d’esdeveniments i signes el significat dels quals donen els profetes; també es revela directament, per visions i somnis, als profetes o bé per la reflexió dels savis inspirats; finalment, per mitjà del seu Fill, Jesucrist, es revela a través de la seva mort i resurrecció, el significat de les quals és donat per l’ensenyament de Jesús i dels apòstols.

S

Sàbat : Setè dia de la setmana hebrea (™abb†t), consagrat a Jahvè, en què hom interromp el treball. La Bíblia n’explica l’etiologia amb el descans de Déu en acabar l’obra de la creació. Com cada dia de la setmana hebrea, s’inicia al capvespre anterior i acaba a la posta de sol del mateix dia. Els rabins prohibiren trenta-nou menes de treballs i la Mi™nà dedicà dos tractats a la casuística del sàbat.

Salvador : Títol donat a Déu, com a instaurador i realitzador de la salvació dels homes, i a Jesucrist, per tal com en ell es donen la manifestació i la consumació històriques i definitives d’aquesta salvació de Déu. El fet que la invocació ‘‘Jesucrist fill de Déu, salvador’’ es convertís ben aviat en un monograma, la representació del qual en forma d’un peix (en grec: ‘IXQYS, corresponent a les inicials d’aquesta invocació en grec) servia als creients per a identificar-se, palesa que l’aplicació al Crist del títol de salvador fou immediata, i totalment generalitzada, entre els primers cristians. Mirar Jesús

Sanedrí : Corporació jueva que tenia la suprema autoritat religiosa, amb atribucions judicials, al país de Judà, o Palestina, sota el domini de Roma, fins que l’imperi Bizantí abolí el patriarcat de l’antiga província romana. Abans de la destrucció de Jerusalem (70 dC) era format per sacerdots del temple sota la presidència d’un gran sacerdot. Posteriorment fou constituït per mestres de la llei sota la presidència d’un patriarca, o nassí, i es reunia primer a Jàmnia, i després a Tiberíades.

Signe : Senyal, sobretot de caràcter verbal, o cosa mitjançant la qual --en l’àmbit de la comunicació i en un context globalment informatiu-- és representat quelcom o bé és establerta una relació amb una altra cosa. D’importància decisiva en tota la tradició filosòfica, l’estudi del signe ha estat fet des de perspectives i sota aspectes tan diversos com els gramaticals, metafísics, sociològics, psicològics, lògics o terminològics. De les diferents distincions establertes entre tipus de signes cal esmentar la feta per Sext Empíric entre signe suggestiu i signe indicatiu, així com la clàssica contraposició entre signe natural i signe convencional, símbol, que planteja el problema del caràcter específic que el llenguatge té com a signe. Entre les múltiples interpretacions que han estat donades sobre el valor dels signes cal esmentar la tradicional-realista, la nominalista i la convencionalista. Pel que fa al caràcter relatiu i relacional del signe, hom sol acceptar que: els signes, relacionats amb ells o altres signes, són objecte de la gramàtica i de la sintaxi; que, relacionats amb l’objecte significat, són objecte de la lògica i la semàntica i se subdivideixen en signes icònics, índexs i símbols; i que, relacionats amb el subjecte interpretador, són objecte de la retòrica i la pragmàtica, essent en general l’objecte de la semiòtica. A part la interrelació del signe amb el símbol i la diferenciació entre signe i significació, convé finalment subratllar les funcions simbòlica i emotiva dels signes

Símbol : Tipus de signe que no es limita a mostrar ni a recordar cap altra cosa, sinó que, representant-la i imitant-la, la revela. Es caracteritza per una major accentuació de l’element subjectiu i alhora per una pretensió de major transcendència significativa. En les cultures més primitives hom no solia distingir entre símbol i realitat, com a les imatges de caceres del paleolític i com a la plàstica totèmica i ritual de pobles sedentaris. Representacions simbòliques i ideogrames foren usuals a Egipte per a significar divinitats, elements cosmològics, l’autoritat i les gestes del faraó, districtes administratius i fins i tot idees abstractes, com la veritat i la justícia. A Mesopotàmia només foren utilitzades per a figurar divinitats, però, en canvi, en el món persa traduïren també la realitat històrica i la geogràfica, com en el zoroastrisme i els misteris de Mitra. L’art grec, amb la crisi religiosa sofista d’entorn del s V aC, féu recurs a les figuracions al·legòriques, que arrelaren en època hel·lenística i en la Roma imperial. A l’art de l’Índia, el símbol i l’al·legoria hi han ocupat gairebé sempre un lloc preeminent, tant en les formes com en els continguts. A la Xina, els símbols aparegueren ja des d’època neolítica i, malgrat que el confucianisme cercà d’eliminar-los per irracionals, amb el taoisme reemergiren els vells i en foren introduïts de nous. El budisme encara n’enriquí més la iconografia, fins al punt que en l’art i àdhuc en el folklore xinès les plantes, flors, animals, ocells, etc, són densíssims d’especials valors simbòlics. A les antigues cultures americanes pre-colombines tota la producció artística, l’arquitectura, els còdexs, la iconografia, molt sovint zoomòrfica, i l’ús dels materials i dels colors reflecteixen gairebé sempre simbòlicament unes elaborades concepcions cosmològiques i religioses. Als ambients judeocristians el patrimoni figuratiu de símbols fou especialment ric malgrat que inicialment els símbols es reduïren sovint a criptogrames amb lletres o imatges sense cap intenció artística i fins a vegades intercanviables . Des de Constantí la influència hel·lenístico-romana del Baix Imperi conformà un enorme i complex repertori simbòlic i al·legòric, el qual havia d’impregnar tota la cultura i l’espiritualitat medievals. Contràriament al monoteisme radical i monolític del món islàmic primitiu, puritanament asimbòlic, la societat cristiana medieval reconeix en el símbol els esquemes expressius fonamentals de la seva concepció del món i del més enllà.

Sinagoga : Nom donat en el món greco-llatí (gr: sunagwgh) al lloc de reunió per al culte jueu (hebr: bet ha-kHneset), a partir de l’època postexílica (s VI aC). Sembla que, en un principi, era destinada únicament a la lectura pública i a l’estudi de la Llei, i no a la pregària o al culte pròpiament dits. Al llibre de Nehemies hom troba ja un esquema de la futura litúrgia sinagogal --origen d’una bona part de la litúrgia cristiana--, consistent en la lectura d’una perícope del Pentateuc i una altra dels profetes, precedides de la recitació del text Escolta, Israel i les Divuit Benediccions (Æ8moné ‘esré) i seguides d’una homilia per part del president o d’un membre de l’assemblea invitat per ell. Abans de la destrucció de Jerusalem (70), a la ciutat hi havia prop de cinc-centes sinagogues. I n’hi havia no sols a Palestina i a Babilònia, sinó a tots els països de la diàspora. No sempre eren edificis especials. Les dels ss III al VII, construïdes ordinàriament en forma basilical de triple nau, tenien bancs de pedra tot al voltant per als homes, i sovint galeries superiors per a les dones (detall que continua essent norma entre els jueus ortodoxos). A les modernes sinagogues reformades, on no hi ha separació de sexes i on s’empren l’orgue i d’altres instruments, la disposició interna pot prendre formes particulars. Arquitectònicament són famoses la de Worms (1034), la d’Espira (s XII), les gòtiques de Colònia, Estrasburg, Ratisbona, Frankfurt i les d’estil àrabo-andalusí de Toledo (s XIV). Més modernament (s XIX) sol abundar un estil eclèctic, amb preferència pel moresc (Berlín, París, Florència). Actualment, sobretot als EUA, són edificis complexos on hi ha, a més, biblioteca, escola, sales de reunió, etc. Als Països Catalans, anomenada sovint escola, la sinagoga solia ésser situada dins el call.

T

Tabernacle : Envelat mòbil que els hebreus feren servir de san