EL BUDISME

SIDDHARTA GAUTAMA, BUDA

Nom amb què normalment és conegut per antonomàsia Siddharta Gautama, fundador del budisme. Originari d’una família principesca establerta al Nepal, nasqué el 560 aC, segons els càlculs occidentals (el 623 aC segons la tradició de Sri Lanka). Era fill de Shuddhodana, raja del seu clan, el qual procurà de mantenir-lo lluny de tota experiència del dolor i el casà, jove encara, amb Yashodhara, de qui tingué un fill, R†hula. A vint-i-nou anys es trobà un dia amb un vell, un malalt, un mort i un asceta i tingué així la primera experiència del dolor. Abandonà el palau, on deixà la muller i el fill, i començà una vida de pelegrí errant. A l’Índia, experimentà que ni el ritualisme vèdic ni cap dels dos nous camins que se li oferien, la doctrina dels Upanisad i l’ascetisme, no el podien portar a l’alliberament. Una nit, després d’haver superat les temptacions del dimoni Mara, sota l’arbre pippala (Ficus religiosa), encara venerat avui a Buddhagaya, tingué la revelació o il·luminació (bodhi) i esdevingué Buda (‘l’Il·luminat’). Decidí de predicar el dharma (doctrina) a tota la humanitat, i a Sarnath, prop de Benarés, predicà per primera vegada la doctrina de les quatre nobles veritats a cinc ascetes, antics companys seus. Els cinc ascetes esdevingueren els primers deixebles i monjos de la comunitat o sangha. La doctrina del Buda suposava una profunda revolució espiritual de l’hinduisme i oferia un camí d’alliberament als homes de tota condició social, sense distinció de castes. La seva doctrina quatre segles després fou recollida en el cànon búdic. Morí a 80 anys, i el seu cos fou incinerat. Les cendres foren repartides entre els deixebles més importants, i al damunt erigiren reliquiaris (stupa). Aviat s’estengué el culte a les relíquies i als objectes usats per ell. A més del de Buda, hom li donà els noms de Tathagata (‘el qui ha vingut’), Bhagavat (‘Senyor’) i Shakyamuni (‘savi del clan dels Shakya’).

Una infancia feliç

Siddharta Gautama, anomenat després Buda -que vol dir «l' il.luminat»-, va néixer en un poblet situat entre l’Índia i et Nepal, cap a l'any 556 aC, fill d’una família noble. Va créixer envoltat de tota mena de luxes i comoditats. Va ser educat en les arts, les ciències i l’exercici físic, i es va casar amb una jove del mateix ambient social, amb qui va tenir un fill. Però aquesta mena de vida no et feia content i es va decidir a buscar nous camins.

Et desvetllament

Abans de marxar de casa, Siddharta va fer tres viatges per la ciutat i es va adonar de la tragèdia de la vida, que li havia estat amagada.

Va conèixer tres representacions del sofriment humà: un vell fràgil i xaruc, un invàlid malalt i desemparat i un seguici fúnebre que anava a incinerar un cadàver. Però, en fer un quart

viatge, va trobar un monjo alegre i optimista que caminava i demanava almoina.

Això li va servir per adonar-se que els plaers i les atraccions de la vida són buits i no omplen la persona. Va decidir marxar de casa seva i se’n va anar a la recerca del coneixement autèntic.

La il·luminació

Tenia vint-i-nou anys quan va començar a viure com un anacoreta rodamón. Seguia els ensenyaments dels mestres hindús i practicava el ioga, però no aconseguia la pau que desitjava. Després de gairebé set anys d' esforços, es va adonar que et que necessitava no era un refugi contra et sofriment, sinó la supressió del sofriment. Això va significar per a Siddharta la «il·luminació» i et descobriment de l’autentica doctrina: et coneixement del sofriment, l' origen del sofriment, la supressió del sofriment i la manera d’eliminar et sofriment. A partir d’aquest moment, Buda va començar a predicar aquests aprenentatges.

Després de la il·luminació, es va dedicar a viatjar per l’Índia durant quaranta-quatre anys, vivint com un monjo captaire i ensenyant la doctrina. Als vuitanta anys, es va posar malalt i va morir a la ciutat de Kusinagara.

LES ENSENYANCES DE BUDA

La reencarnació

Buda, com l'hinduisme, creu que la vida de les persones és el resultat de les accions bones o dolentes de les vides anteriors i que, per tant, a cada reencarnació tenim la vida que hem merescut per les accions de la vida anterior.

Les «quatre veritats nobles»

El nucli fonamental de la doctrina predicada per Buda es troba en les anomenades «quatre veritats nobles», que són:

1. La primera veritat afirma que tot és dolor. «El naixement és dolor; la vellesa és sofriment; la malaltia és sofriment; i també és sofriment l' angoixa, la miseria i el fet de no aconseguir el que desitgem.»

2. La segona veritat fa referencia a l' origen del sofriment, que és el desig i la ignorancia: el desig perquE ens obliga a obtenir cada vegada més coses i la ignorancia perqué res del que obtenim no és capaç de satisfer la nostra set.

3. La tercera veritat parla de la necessitat de destruir el sofriment per tal d'arribar a la pau definitiva o «nirvana», l' absEncia de dolor. Només podem aconseguir el nirvana si eliminem el desig.

4. La quarta veritat indica el camí per eliminar el sofriment, que és el camí «dels vuit pas sos»:

â Coneixement recte de les quatre veritats.

â Actitud recta per tal de mantenir-se allunyat dels desitjos, l' odi i la malícia.

â Paraula recta, que es manifesta amb l'ús d'un llenguatge prudent i sincer.

â Acció recta, on s'inclou la vida moral.

â Ocupació recta, que implica guanyar-se la vida sense molestar ningú.

â Esforç recte, que suposa la repressió dels impulsos dolents i l' estímul dels bons.

â Pensament recte, ple d' esforç per conèixer la veritat sense apassionaments.

â Concentració recta, mitjançant la meditació profunda, que és una eina d’alliberament.

El nirvana

Ideal i estat suprem del budisme corresponent a la tercera de les quatre ‘‘veritats nobles’’ enunciades pel Buda, a saber, l’extinció del dolor (dukkha-nirodha), que consisteix en la cessació del procés constant dels cinc agregats, constituïts per les diverses activitats dels sentits i de la ment;

el resultat d’aquesta cessació és l’absència de qualsevol sentit d’individualitat: ‘‘Tot anant pel món no sóc ningú en absolut’’, exclama el Buda en el Sutta Nipata. És definit en termes positius i negatius, com d’incondicionat (asamkhata), el transfenomenal (appañca), l’altra riba, el nonat i l’immortal. És l’aspiració al nirvana com a absolut allò que fa del budisme una veritable religió, malgrat el seu rebuig explícit de la idea de Déu i de la idea d’ànima.

El nirvana constitueix l'objectiu del budisme. És l'estat en que una persona ja no té cap desig, ni pateix l'odi o l'engany. El nirvana no representa la desaparició de la vida; només pretén eliminar-ne les passions negatives, que porten al dolor i al sofriment.

ELS RITUS I LES FESTES

Tret de les oracions i les meditacions, el budisme no utilitza ritus especials, ja que no pretén establir una relació amb cap déu, ni tan sols amb Buda, que mai no ha estat considerat un déu.

Les festes no són molt nombroses i acostumen a girar entorn de Buda. És el cas de la festa que se celebra el mes de maig i en la qual es commemora, al mateix temps, el naixement, la il·luminació i l’assoliment del nirvana de Buda.

L'EXPANSIÓ DEL BUDISME

És curiós que el budisme es desenvolupés poc a l'Índia, on va néixer. La principal implantació la va tenir a l'Asia central i al sud-est asiAtic. A cadascun d' aquests llocs va adquirir característiques diferents, com ara el budisme zen del Japó, molt practicat pels samurais. A Occident el budisme va començar a despertar interés cap al final del segle XIX.Terme occidental que indica el sistema polimorf de creences i pràctiques centrades en l’ensenyament i la persona del Buda. El nucli de la doctrina original del Buda fou donat, segons la tradició, en el sermó de Benarés. Se centra en les quatre nobles veritats: primera, la constatació de la universalitat del sofriment; segona, la seva causa és el desig; tercera, la seva guarició és la supressió del dolor mitjançant la supressió del desig, i quarta, el camí que hi porta és la via mitjana que evita aquests dos extrems de l’aferrament al plaer i de la mortificació i es condensa en d’òctuple via excel·lent: comprensió recta, intenció recta, paraula recta, acció recta, mitjans d’existència rectes, esforç recte, atenció recta i concentració recta. Enfront de les dues veritats inqüestionables de la filosofia índia, la del saps†ra, o cicle de reencarnacions, i la del karma, o retribució per les obres, la doctrina budista constitueix un quadre doctrinal comú a totes les escoles: l’individuo humà no és constituït per un jo (atta) permanent o ànima substancial, sinó per cinc grups de qualitats (skandha): forma o cos, sentiments, percepcions, formacions mentals i consciència, en canvi perpetu, com tots els éssers.

Tot és sense substància (anatta), tot és inquietud o dolor (duhkha), tot és momentani o impermanent (anicca). La vida és un flux continu de formes sempre canviants, on tot s’esdevé segons la llei de la causalitat universal o del karma: cada acte porta el seu resultat, principi bàsic per al millorament moral. Immergit en el cicle de l’existència transmigratòria, l’individu efectua el seu progrés moral seguint d’òctuple via excel·lent, per la qual és dirigit al nirvana, o alliberament definitiu de la roda de reencarnacions i, per tant, del sofriment. Al s III aC la comunitat monàstica o sargha era constituïda pels qui consagraven la vida exclusivament a la disciplina moral i mental que mena al nirvana. Al costat de la comunitat monàstica hi havia els laics, que no es consideraven capaços d’assolir el nirvana en la vida present. Segons la tradició, poc després de la mort de Buda es reuní un concili a Rajagriha per establir la seva doctrina veritable. Cent anys més tard sembla que es reuní un concili, a Vaishal§, on es manifestaren desacords entre els anomenats monjos antics (sthavira), defensors de la tradició, i els membres de la gran comunitat (mahasarghika), facció més liberal, les doctrines de la qual influïren en l’aparició de l’escola mahayana, i que inicià un culte vinculat a la veneració meritòria de les relíquies i del mateix Buda. L’emperador Ajoka (270?-232 aC), convertit al budisme, propagà una ideologia pacifista, basada en l’ètica budista. Intentà d’unificar la comunitat amb la convocació del tercer concili budista, a Pataliputra, que fou la base de l’ortodòxia tradicional o de l’escola Theravada. Però anà prenent forma el budisme mahayana que tenia les arrels doctrinals en el cisma de l’escola Mahasarghika, originat en el concili de Vaishal§. L’escola tradicional Theravada es basava en el Buda històric. El seu ideal és l’arhat, sant perfecte que pel compliment de l’òctuple via excel·lent ateny el nirvana per a ell mateix. El budisme mahayna (o ‘gran vehicle’) es basava en les escriptures de la tradició sànscrita i considerava l’escola tradicional com una formulació primitiva i incompleta del budisme (per això l’anomenà h§nayana, o ‘petit vehicle’). Feia una interpretació religiosa i metafísica de la natura del Buda històric, considerat una de les moltes encarnacions del Buda transcendent, i posava un ideal de salvació universal concretat en el bodhisattva, el qual retarda voluntàriament la seva entada al nirvana per ajudar a la salvació dels altres homes. D’altra banda, amb els seus desenvolupaments teològics i l’aparició d’escoles filosòfiques, sobretot la Madhyamika i la Vijnanav†da o Yogachara, atreia molts intel·lectuals, mentre que pel principi d’evolució i adaptabilitat fonamentava el seu universalisme.

Aquesta mateixa tolerància, juntament amb la influència dels texts esotèrics del tantrisme, donà lloc a un tercer vehicle anomenat Vajrayana (‘vehicle del diamant’), basat en meditacions ritualistes, fórmules sagrades (mantra), gest (mudra) i simbolisme sexual. Després del s X, el budisme començà a declinar a l’Índia: el teisme mahayana i el tantrisme a penes es podien distingir de l’hinduisme, i Buda esdevingué una de les moltes encarnacions de Vishnu.

Els monestirs budistes

El budisme ha desenvolupat les comunitats de monjos, anomenats bonzes, que viuen en els monestirs i es dediquen a l' oració. Aquests monjos i monges fan tres vots: el de pobresa, el de celibat i el de no violència. No més poden viure de la mendicitat, ja que el treball i la possessió de diners els estan prohibits. El superior del monestir és un lama de prestigi.

El Dalai Lama

El Dalai Lama és una figura característica del Tibet, l’autèntic cor del budisme actual. Procedeix d'un llinatge sant que data del segle XVI, tot i que la funció no es transmet per herència, sinó mitjançant la reencarnació. D'aquesta manera, la fe budista no mor.

Quan el Dalai Lama mor, el successor neix en algun indret del Tibet. A vegades és el mateix Dalai Lama qui assenyala on s'ha produït la reencarnació. Altres vegades, els oracles comencen la recerca del nen-rei amb l'ajuda de les oracions del poble. Mentre no es troba el nou

Dalai Lama, s' instaura una regència.

L' actual Dalai Lama -el catorzè- també és el cap temporal del Tibet; per això viu a l'exili des del 1959, any en què els xinesos van envair aquest país. La lluita pel seu poble i el testimoni que en dóna durant els viatges que efectua arreu del món van ser el motiu que li fos atorgat l'any 1989 el premi Nobel de la Pau.

RELIGIÓ O FILOSOFIA DE LA VIDA?

El budisme no té per objecte la veneració d'una persona humana o divina. Buda no és un déu ni un enviat de Déu. Buda tampoc no va ensenyar res sobre Déu. La doctrina de Buda està orientada a eliminar el desig que pertorba la vida de les persones i a guiar-les cap al nirvana, considerat l' estat de plenitud.

Tornar al menú