L’Església Catòlica a partir del concili I del Vaticà.
Durant el pontificat de Pius IX (1846-78) culminà el procés de la unificació italiana, que portà a la supressió dels Estats Pontificis amb l’ocupació de Roma (1870). Més tard, amb els Pactes del Laterà (1929), nasqué l’Estat del Vaticà. Doctrinalment, aquest pontificat tingué una actitud més aviat negativista, manifestada sobretot amb la publicació del Syllabus (1864), pel qual restaven anatematitzats, indiscriminadament, els moviments de renovació religiosa, social, política i cultural. Això explica el recel amb què fou rebuda en molts llocs la convocació del concili I del Vaticà (1869-70). S’imposà el corrent romà i, suprimida l’oposició teològica al si del concili, fou proclamada la infal·libilitat pontifícia (anteriorment, el 1854, el papa
havia proclamat el dogma de la Immaculada Concepció). Alguns teòlegs i fidels abandonaren l’Església Catòlica i donaren origen a la dels vells catòlics. La presa de Roma interrompé el concili, que ja no continuà més. A la mort del papa s’havia agreujat l’allunyament de l’Església per part del món obrer, cultural i polític. Amb Lleó XIII (1878-1903) s’inicià una obertura en diversos camps: en el polític; en el social, amb l’encíclica Rerum novarum (1891); en l’intel·lectual, amb l’ajut a les universitats catòliques existents i amb la creació d’altres de noves. Pius X (1903-14) donà preferència a l’aspecte espiritual de l’Església, per damunt dels esforços diplomàtics, polítics i socials. En el terreny doctrinal s’inicià una línia més rígida, sobretot enfront del modernisme, condemnat, el 1907, amb l’encíclica Pascendi i amb el decret Lamentabili. Mentrestant, les relacions amb els diversos països eren cada vegada més difícils: triomf del laïcisme a França, Setmana Tràgica a l’estat espanyol, i mesures governamentals contra l’Església, etc. A la mort de Pius X, tornà l’equip de Lleó XIII, amb el cardenal Della Chiesa, elegit papa amb el nom de Benet XV (1914-22). Amb preocupacions intel·lectuals força marcades, creà noves universitats catòliques i donà llibertat d’investigació. Pius XI (1922-39) conclogué amb Itàlia el concordat conegut amb el nom de Pactes del Laterà (1929), pels quals hom establia l’existència de l’Estat del Vaticà. Condemnà el nazisme, amb l’encíclica Mit brennender Sorge (1937), i el feixisme (1939), proclamació que la mort li impedí de dur a terme. Socialment perfeccionà la Rerum novarum amb l’encíclica Quadragesimo anno (1931), i afavorí el moviment de l’Acció Catòlica en totes les seves branques. Aquesta intervenció dels laics al costat d’un clergat intel·lectualment ben format (preocupació que també fou viva en el papa) donà a l’Església una nova vitalitat religiosa. Un collaborador de Pius XI dels darrers anys, el cardenal Pacelli, fou el seu successor, amb el nom de Pius XII (1939-58). L’Església conegué una nova obertura per mitjà d’un papa, Joan XXIII (1958-63), que convocà, inesperadament, el concili II del Vaticà, del qual només pogué presidir la primera etapa. La seva encíclica més famosa, la Pacem in terris, tancava l’era constantiniana i obria les portes a una altra època caracteritzada pel respecte als drets de la persona i de les minories pel damunt dels principis abstractes, pel valor de la consciència més que pel fet de l’autoritat, per les exigències del bé comú més que per les de l’ordre públic posat al servei dels benestants. El concili II del Vaticà, continuat i acabat sota Pau VI, ha marcat l’última etapa de la història de l’Església Catòlica, que pot ésser caracteritzada com la d’una Església en diàleg (amb ella mateixa, amb les altres Esglésies cristianes, amb el món polític). Amb tot, després de les esperances despertades pel concili, l’aplicació dels seus principis en l’actual període postconciliar topa amb no poques resistències.
Església Catòlica : Després del concili II del Vaticà.
Pau VI, de personalitat menys carismàtica i més escolàstica que la de Joan XXIII, intentà de dur endavant la línia d’obertura del concili, però amb una actuació que a molts sectors semblà massa lenta i prudent. Els seus documents sobre l’eucaristia (1965), sobre el celibat sacerdotal (1967) i especialment l’encíclica Humanae vitae (1968) provocaren fortes dissensions dins l’Església i un desprestigi de l’autoritat papal. Els deu darrers anys del seu pontificat (1968-78) es caracteritzaren per l’inici de l’anomenada crisi postconciliar. D’una banda, hi hagué un retraïment de l’activitat del papa, de manera que ja no publicà cap més encíclica (el document Octogesima adveniens 1971 fou una carta apostòlica commemorativa del vuitantè aniversari de la Rerum novarum, i Evangelii nuntiandi 1975, una exhortació apostòlica, fruit de les tasques del quart Sínode mundial de bisbes) i, després de l’atemptat frustrat sofert a Manila (1970) no emprengué cap més viatge; de l’altre cantó, es produí un augment de la contestació eclesial, tant per part dels progressistes (manifest de trenta-tres teòlegs «Contra la resignació en l’Església», de 17 de març de 1972) com dels integristes (rebel·lió de l’arquebisbe Marcel Lefebvre). Un altre símptoma de la crisi esmentada fou el fenomen massiu de les secularitzacions de capellans. Després de la mort de Pau VI (6 d’agost de 1978) fou elegit papa, en un brevíssim conclave, el cardenal Albino Luciani, patriarca de Venècia, el qual adoptà el nom compost de Joan Pau I, el curtíssim pontificat del qual (26 d’agost-29 de setembre de 1978) no permeté veure el rumb que hauria donat a l’Església. El 16 d’octubre de 1978 es produí, després de quatre segles, l’elecció d’un papa no italià en la persona del cardenal Karol Wojtyla, arquebisbe de Cracòvia (Polònia), el qual trià el nom de Joan Pau II, com a signe de continuïtat amb el sant pare anterior. Típic representant del catolicisme polonès, ha mostrat una actitud oberta i progressiva en el camp social, però tancada i regressiva en els terrenys moral i doctrinal. En començar el darrer decenni del s XX el nombre de catòlics ascendia a tot el món a uns 890 milions, xifra que equivalia al 17,6% de la població mundial. Per continents el percentatge de catòlics era el següent: Amèrica, 73,5%; Europa, 39%; Oceania, 26,9%; Àfrica, 13,4%; Àsia, 2,6%. La gran proporció de catòlics americans es deu al constant creixement demogràfic dels països de l’Amèrica Llatina. A tot el món el nombre de bisbes (més de 4 000) i el de diaques permanents (uns 13 OOO) ha anat en augment; el de preveres, en canvi, ha minvat (és d’uns 400 000), sobretot perquè encara continua el flux de secularitzacions (de 700 a 800 cada any). El papa Joan Pau II manté com a caracteristiques del seu pontificat l’organització de viatges apostòlics per tot el món i la formulació d’un mestratge obert en qüestions socials i conservador en temes morals. Una altra característica peculicar del pontificat wojtylià és l’espectacular augment del nombre de beatificacions i canonitzacions. Des de la creació del sínode de bisbes, un cop acabat el concili segon del Vaticà, és a través d’aquesta institució que l’episcopat catòlic exerceix d’una manera més constant i clara el seu magisteri col·legial. Les darreres reunions sinodals han estat l’extraordinària del 1985 per a commemorar el vint-i-cinquè aniversari del segon concili del Vaticà, i les ordinàries del 1987 (sobre la vocació i la missió dels laics en l’Església) i del 1990 (sobre la formació sacerdotal en les circumstàncies actuals), cada una de les quals ha donat peu a un document especial del papa. Hi ha hagut també un sínode especial per a Europa (l99l) i un altre per a la pau a l’Orient mitjà, amb motiu de la guerra del Golf Pèrsic (1991). Hom n’ha convocat un d’especial per a l’Àfrica. El sínode extraordinari del 1985 prengué la decisió de preparar un catecisme universal, el text definitiu del qual aparegué el 1992.
Església Catòlica als Països Catalans
Els orígens.
Cal arribar a mitjan s III per a trobar a Catalunya testimoniatges certs de l’arrelament de la nova fe: les acta del bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi martiritzats a Tarragona el 259. La procedència africana de Cugat i Feliu semblen avalar una evangelització procedent de l’Àfrica del nord. L’escassa documentació conservada parla de la comunitat i del bisbe Pretextat de Barcelona el 347, de l’intent de posar un bisbe a Girona el 400 contra la voluntat del poble, de la creació de la diòcesi d’Ègara el 450 i de l’existència de les de Mallorca, Menorca i Eivissa el 484. El cristianisme seguí les rutes de la romanització i s’establí a les ciutats i més lentament a la ruralia, on hom desconeixia el llatí i on persistiren els cultes i les tradicions paganes. Els primers personatges d’un cert relleu que consten en aquest temps són el bisbe i escriptor Pacià de Barcelona, el seu fill Dextre, Sempronià, Luculenci, Vigilanci i el francès Paulí de Nola; és tradició que el papa Damas era català. Sembla que el priscil·lianisme no afectà gaire les terres catalanes.
Església Catòlica: Estructura jurídica i organització
L’estructura constitucional de l’Església és monàrquica i col·legial, puix que els seus jerarques reben el poder directament de Déu, bé que puguin ésser escollits amb la participació de la comunitat, i han d’exercir llur ministeri en comunió amb tots ells com a successors dels apòstols amb el successor de Pere com a cap. L’estructura jurídica de l’Església és de natura sacramental. Pel baptisme, tots els fidels participen del do sacerdotal, profètic i reial de Crist. Pel sagrament de l’orde, els bisbes, sacerdots i diaques participen en graus diferents del triple ministeri de santificar, ensenyar i governar. El ministeri de governar inclou la funció legislativa, executiva, judicial i penal. L’organització de l’Església es troba fonamentalment establerta en el Codi de Dret Canònic, del 1983, per a l’Església llatina, i del 1957, per a l’Església oriental catòlica) actualment en curs de revisió. L’Església està dividida en circumscripcions predominantment territorials: l’Església universal i l’Església particular o diòcesi. En la primera, gaudeixen de la potestat pastoral indistintament: el papa, que és ajudat pels cardenals, el sínode episcopal, la cúria, els nuncis i els administradors apostòlics, i el col·legi episcopal. En la segona, gaudeix d’aquesta potestat plena el bisbe, ajudat pel consell presbiteral, el consell pastoral, el capítol catedral o el consell de consultors i la cúria. Donada la natura col·legial de l’Església, hi ha circumscripcions supradiocesanes de nivell patriarcal, nacional i regional, presidides per un patriarca i un metropolità, amb institucions col·legials, com és ara el sínode patriarcal, el sínode permanent, la conferència episcopal nacional i la regional (corresponent a províncies eclesiàstiques), els concilis i sínodes provincials. Finalment, a nivell diocesà hi ha l’arxiprestat, presidit per un arxipreste, i la parròquia, amb un sacerdot com a rector i el consell parroquial.
Esquema
Tornar al Menú