Jesús
Personalitat central del cristianisme, de la qual derivà la fundació de l’Església, en considerar Jesús com a Messies. Fora de testimonis independents (Josep Flavi, Tàcit i Suetoni, escrits rabínics, com el Talmud, etc), les dades principals sobre Jesús provenen dels Evangelis, el caràcter dels quals (Formgeschichte, evangelis de la infància) fa que llur ús hagi d’ésser sempre crític. La tradició, per exemple, que Jesús nasqué a Betlem (Mt 2,1; Lc 2,4-7) no és fàcil de valorar històricament, però sí que ho és que cresqué a Natzaret (Mt 4,23) i que fou educat en la tradició religiosa del seu poble. Després de fer-se batejar al Jordà, vers l’any 27, per Joan Baptista, inicià la predicació ambulant. Exercí d’exorcista (expulsió de dimonis) i de guaridor de diverses malalties. Tenia un cercle de deixebles, entre els quals hi havia un grup més íntim --el dels dotze--, el cap del qual era Pere. L’activitat de Jesús es concentrà primordialment a Galilea, sobretot a Cafarnaüm, i, en un moment determinat, abandonà Galilea i es dirigí vers Jerusalem. Sotmès a un procés per les autoritats religioses jueves, acusat de blasfem, Jesús fou condemnat a mort per les autoritats romanes, essent governador Ponç Pilat. L’execució, en creu, tingué lloc als afores de la ciutat de Jerusalem. El dia de la mort de Jesús fou, segons els sinòptics, el primer dia de Pasqua, el 15 de nisan (març-abril); segons Joan, el dia abans. Després, els deixebles manifestaren que l’havien vist viu, perquè Déu l’havia ressuscitat d’entre els morts (1 Cor 15,3ss; Lc 24,23). És a partir d’aquí que prengué embranzida la fe cristiana. En els sinòptics hom troba dues tradicions respecte al Regne (el qual, com sembla significar l’anomenat «secret messiànic» de Marc, és només conegut dels pocs que l’accepten incondicionalment): segons l’altra, ja és present enmig dels deixebles. Jesús no donà cap definició metafísica de Déu; es limità a dir què era per als homes: Pare, l’amor del qual els envolta, com a fills, constantment. La reflexió teològica, iniciada ja als Evangelis, acomplerta posteriorment per l’Església i sistematitzada en la cristologia, féu de Jesús --reconegut com a Fill de Déu -- fill carnal només de Maria i objecte d’una segona vinguda per jutjar el món a la darreria del temps. La figura de Jesús ocupa, iconogràficament, un lloc privilegiat en l’art propi de la cultura de cada època. Quant a aquesta orientació, hom troba dues tendències: la que accentua l’aspecte humà de Jesús (art paleocristià, gòtic, Renaixement, corrent contemporani, etc) i la que arrela en una perspectiva més teològico-divina (art bizantí, romànic, barroc, etc). Centrada en els diversos fets i misteris de la vida de Crist, la iconografia sobre Jesús té, com a exponent privilegiat, el tema de la crucifixió (Sant Crist).
1Pasqua
Festa cristiana, corresponent a la Pasqua jueva, en què hom commemora la mort i la resurrecció de Crist, celebració distinta del diumenge ja al s II. És anomenada també Pasqua de Resurrecció, Pasqua Florida i primera Pasqua. Bé que el mot grec páskha (assimilat a páskhein, ‘sofrir’) s’aplicà de moment a la commemoració de la passió, aviat (s IV) inclogué ja la vetlla nocturna del dissabte al diumenge i, al s V, indicà només el diumenge de resurrecció. La celebració de la mort i resurrecció fou anomenada tridu pasqual. Avui el tridu inclou també la missa vespertina del Dijous Sant. La fixació de la data comportà a l’origen serioses dificultats i malentesos i el concili de Nicea (325) decidí que fos el diumenge que segueix el primer pleniluni de primavera El mes de Nissan 2 (21 de març). La data, doncs, pot variar entre el 22 de març i el 25 d’abril. L’adopció del calendari gregorià fa que la data difícilment correspongui a Occident i a Orient, que ha continuat seguint el calendari julià. La determinació de la data de la Pasqua d’un any concret es basa en el coneixement de l’epacta i el nombre auri.
Eucaristia
Representació ritual del sopar de comiat que, segons el Nou Testament, Jesús celebrà amb els deixebles abans d’ésser lliurat a la mort. Derivat del grec (eycaristia), el mot eucaristia significa ‘acció de gràcies’. Hom troba l’origen de la celebració eucarística en un sopar ritual, celebrat per Jesús i els deixebles, semblant als que acostumaven a celebrar els diversos grups religiosos del judaisme. Com diu Pau als corintis, «Jesús, la nit que havia d’ésser lliurat, prengué pa i, després de 
donar gràcies, el partí i digué: Això és el meu cos, lliurat per a vosaltres. Semblantment féu també amb la copa, després d’haver sopat, i digué: Aquesta copa és la nova aliança en la meva sang; això, feu-ho, cada vegada que en beureu, per la meva commemoració». El nucli de la celebració eucarística ha estat sempre constituït per la pregària de benedicció i consagració, anomenada anàfora en la tradició oriental i cànon en la litúrgia romana. Totes les confessions cristianes admeten que la repetició ritual de la Santa Cena suscita una presència especial de Crist ressuscitat, el realisme de la qual és subratllat per catòlics i ortodoxos, mentre que les Esglésies sorgides de la Reforma la veuen més aviat sota una perspectiva simbòlica. La teologia catòlica explica aquesta presència amb el terme transsubstanciació. Les Esglésies catòlica i ortodoxa creuen també que la celebració eucarística és un veritable sacrifici, totalment relacionat amb el de Crist a la creu.
Resurrecció
Pas de mort a vida, sia que hom ho refereixi a la reanimació d’un mort, sia a l’acte final de la història en què Déu ressuscitarà els morts, sia al retorn a la vida de Jesús el tercer dia d’haver mort o resurrecció d’entre els morts. La idea de ressorgir, redreçar, llevar-se (un cos ajagut), reanimar, aplicada a un mort o, més literalment, a un cadàver, té sempre un sentit metafòric: si el cadàver és el signe visible de la mort, la resurrecció o el redreçament d’un cadàver ho és del retorn a la vida. D’ençà del Nou Testament el tema es converteix en el nucli fonamental del missatge cristià: l’anunci de la resurrecció de Jesús, garantia per als creients de la pròpia resurrecció. Es tracta, ara ja, no pas de la reanimació d’un cadàver ni del retorn a la vida temporal, sinó de la superació definitiva de la mort, del traspàs a una vida de plenitud perpètua més enllà de la mort. D’aquí ve la impossibilitat de definir amb nocions precises i de fonamentar críticament d’una manera segura la realitat de la resurrecció de Jesús. Equivaldria a demostrar amb raons peremptòries el contingut de la fe cristiana. Per a la mentalitat grega la idea de resurrecció era no sols desconeguda, sinó pràcticament inacceptable. La concepció de l’home com a dualitat descompensada i separable de cos i d’ànima, la idea d’una immortalitat de l’ànima i la concepció del cos com a signe i ombra de l’esperit semblaven incompatibles amb el missatge evangèlic d’una resurrecció salvadora. Cal destacar l’esforç de la teologia actual per a recuperar la concepció unitària de l’home i el concepte d’una resurrecció total i plena segons el missatge del Nou Testament. El tema de la resurrecció és dels més freqüents al llarg de la iconografia cristiana. Al costat de les nombroses representacions de la resurrecció final i de les diverses escenes evangèliques de resurreccions de morts (Llàtzer, filla de Jaire, etc), el tema de la resurrecció de Crist és, sens dubte, el més ric i variat. Tema desconegut per la primitiva Església, el davallament als (3) inferns esdevingué aviat el símbol clàssic i prengué el nom d’anàstasi (‘resurrecció’). En l’art gòtic català apareix formant part de retaules, com el major de Santes Creus de Lluís Borrassà (Museu d’Art de Catalunya) o el del Conestable de Jaume Huguet (Barcelona, capella de Santa Àgata), normalment representant Crist triomfant davant la tomba representada longitudinalment. Amb el Renaixement es variaren els esquemes: així en la Resurrecció de Roderic d’Osona (Museu de Belles Arts de València) la tomba és excavada a la roca i apareix verticalment a un costat, i en la de Pere Mates (Museu Diocesà de Girona) Crist apareix sobrevolant la tomba, que està en posició gairebé perpendicular a l’espectador.
Evangeli
Cadascun dels quatre primers llibres del Nou Testament on és contingut el missatge cristià. La proclamació evangèlica fou feta, al principi, de viva veu per mitjà de la catequesi. Aquesta primera predicació fou recollida aviat per escrit, i la llengua emprada era l’arameu. Posteriorment diverses tradicions i successius conjunts redaccionals anaren sorgint dins les distintes comunitats cristianes; Lluc, en la introducció al seu evangeli, al·ludeix a aquesta pluralitat d’escrits, que anà creixent als segles posteriors. Entre els diversos «evangelis» que aparegueren al s I n’hi hagué quatre que s’imposaren oficialment dins l’Església, la qual els reconegué com a canònics.
El problema de la redacció d’aquests evangelis, que ha estat plantejat modernament per la Formgeschichte, correspon bàsicament a l’anomenada qüestió sinòptica (els Sinòptics). Segons aquesta, l’ordenació cronològica dels evangelis no coincideix amb l’ordre que aquests tenen en el Nou Testament; el més primitiu de tots quatre és l’Evangeli segons Marc. Segons una antiga tradició, l’autor d’aquest evangeli fou un cosí de Bernabé, Marc, el qual posà per escrit les catequesis que Pere feia en arameu als membres de l’Església de Roma; cal situar la redacció de l’evangeli aproximadament a la fi dels anys seixanta. Per a d’altres, l’anomenat segon evangeli és un escrit corresponent a una comunitat judeocristiana, d’encuny hel·lenista, de residència palestina, probablement a Cesarea de Filip, i datable de la darreria dels anys cinquanta. L’autor de l’Evangeli segons Lluc devia ésser un antic pagà que es féu cristià molt abans de l’any 50 i acompanyà Pau durant la major part dels seus viatges. Una tradició constant identifica Lluc com a autor de l’anomenat tercer evangeli i dels Actes dels Apòstols, i l’examen intern del text ho confirma. A l’igual dels altres evangelistes, Lluc no té intenció d’escriure una biografia en el sentit modern de la paraula. Si Marc volia limitar-se a presentar el misteri de l’Home-Déu i Mateu intentarà de donar-ne una explicació bíblica, Lluc, que té en compte aquests dos aspectes, ofereix una perspectiva més vasta: una presentació històrica dels esdeveniments de la salvació. La data de la composició de l’obra de Lluc es pot fixar entre els anys 70 i 75. 
L’evangeli que ocupa el primer lloc en el cànon, l’Evangeli segons Mateu, és atribuït a Leví (o Mateu), el publicà, per una tradició constant que es remunta al s II. El principal testimoni és el de Papies, al començament del s II, el qual diu que Mateu féu un recull de dites del Senyor en la llengua dels hebreus, però que després cadascú les traduí com millor podia. I, efectivament, si hom fa un estudi detingut de l’estructura de l’Evangeli, observa que obeeix a uns motlles fixos i preconcebuts. Mateu atén principalment les dites de Jesús (entorn de les quals organitza els diversos fets), que agrupa segons un ordre determinat, i cadascun d’aquests grups té un mateix inici («i obrint Jesús la boca ensenyava») i una mateixa conclusió («i quan Jesús terminà aquests discursos...»). L’Església vetllà immediatament sobre les traduccions de Mateu, i segurament n’adoptà una, l’única que ha arribat fins avui. Quan el traductor començà el seu treball, hom ja havia publicat els evangelis de Marc i de Lluc, i els tingué també presents. La seva publicació s’ha de situar, almenys, pels voltants de l’any 80. Solament el quart evangeli, l’Evangeli segons Joan, diu expressament qui el va redactar: el deixeble que Jesús estimà. Pere hi és anomenat quaranta vegades, mentre que Joan, com a redactor que n’era, i el seu germà Jaume no hi són anomenats sinó una vegada, amb l’apel·latiu «els (fills) de Zebedeu». Aquests eren galileus, de Betsaida, i llur pare era pescador. Joan fou cridat per Jesús quan era encara molt jove. La tradició que ha vist en ell l’autor del quart evangeli és completament seriosa: l’Evangeli es presenta amb les garanties d’un testimoni ocular, d’un deixeble immediat de Jesús. Actualment, la majoria d’investigadors està d’acord a afirmar l’autonomia, independència i originalitat d’aquest Evangeli que, partint d’uns fets històrics concrets i de les necessitats d’una comunitat concreta, s’ha desenvolupat avançant per un altre camí. La data de la seva redacció pot ésser fixada pels voltants dels anys 80-90, a Efes.
Cristianisme
Església Catòlica La història
La història
Els orígens.
El primer camp d’expansió de l’Església fou la comunitat jueva i, a partir del 43, els gentils. La conversió de Pau, el 38, li donà un dels apòstols i militants més actius. El 43 era executat el primer apòstol, Jaume el Major, per ordre d’Herodes, i la comunitat dels dotze es dispersava de Jerusalem. Un bon sector dels primers cristians volia que tots els nous convertits acceptessin les pràctiques de vida jueves, entre elles la circumcisió: això fou causa d’un concili a Jerusalem (49), el qual exonerà els nous convertits d’aquelles obligacions. Malgrat tot, el pes del judaisme era molt fort en la primitiva comunitat, sobretot en el grup de Jaume el Just, parent de Jesús, mort violentament (62) pels jueus oficials. Sembla que, entre el 50 i el 60, Pere es traslladà a Antioquia i d’allà a Roma, on havia arribat la predicació cristiana l’any 49, segons el testimoniatge de Suetoni, i on hi havia una comunitat notable el 57, segons la carta que els adreçà Pau. Pere i Pau morien a Roma en la persecució de Neró (64-68), i aquí se centrà la direcció de la comunitat cristiana amb Lli, Anaclet i Climent, que encapçalaren la llista dels successors de Pere. La persecució oficial contra els cristians fou una constant d’aquests primers temps. Es destaquen tongades de persecució sota Domicià (81-96), Septimi Sever (202), Deci (250), Valerià (257) i Dioclecià (303-305). Mentre l’Església s’expandia, creava centres d’estudi a Alexandria, Cesarea i Antioquia i iniciava l’època de producció literària amb Justí, Hipòlit, Orígenes, Tertul·lià, Cebrià, etc. El 313, amb l’edicte de Milà de Constantí i Licini, eren reconeguts oficialment l’existència i els drets del cristianisme i s’iniciava una etapa d’organització i desplegament extraordinari. El cristianisme esdevingué religió de l’estat el 380 i més radicalment el 392 amb el tancament dels temples pagans i la prohibició dels antics sacrificis. El paper de Constantí el Gran com a protector i impulsor de reformes i noves estructures en l’Església no pot ésser negligit.
En el context de la història de les religions, el cristianisme és englobat dins el conjunt de religions monoteistes i comparteix, juntament amb el judaisme, amb l’islam i amb el zoroastrisme, posseix una revelació històrica. Com a fe, el cristianisme no es basa en especulacions filosòfico-religioses, sinó en fets històrics de valor transcendent amb vista a la salvació de tots els homes. El fet que la intel·lectualització de la fe revestís forma hel·lènica comportà una ingerència d’elements grecoromans, els quals han sobreviscut molt presents en les formes concretes del cristianisme històric. Així mateix, juntament amb la culturalització de la fe cristiana, hom troba també una simultània popularització d’aquesta fe, en el sentit que, al nivell de masses, s’ha pogut barrejar (i de fet ho ha estat en un grau molt notable) amb costums, tradicions i creences clarament distants, i fins i tot contraris a ella mateixa. Així, no és estrany de trobar, a tot arreu, força elements de religiositat pagana o àdhuc de caràcter supersticiós entre molts cristians. Per raó de la seva pròpia essència, el cristianisme té una missió i un caràcter universals. Aquesta condició ha impulsat l’activitat missionera del cristianisme i, en certa mesura, explica la ràpida i àmplia difusió que tingué, àdhuc entre pobles culturalment ben distants, fins ben entrada l’edat mitjana. En la seva difusió, però, influí també el fet que el cristianisme esdevingués amb Constantí, el 313, religió oficial de l’imperi Romà, com també, segles més tard, el caràcter oficialment cristià de l’Occident determinaria la propagació del cristianisme per Amèrica i part d’Àsia i, més recentment, entre els pobles africans. Malgrat l’exigència d’unitat que tota consciència d’universalisme comporta, el cristianisme no ha pogut conservar íntegra la unitat del seu cos eclesial: des d’un principi havien sorgit i se succeïren diferents heretgies; es gestaren, així mateix, discrepàncies que, des del s IV fins al s XI --i sempre en nom de la fe--, portarien al Cisma d’Orient; i sorgiren, també en nom de l’evangeli, actituds renovadores radicals que tingueren expressió, al s XVI, en la Reforma. Exemple típic de la reacció que qualsevol afrontament comporta és la Contrareforma, que, durant segles, invocà el concili de Trento com a fonament. Diferències d’ordre dogmàtic i de disciplina pràctica separen encara les tres grans famílies cristianes --la catòlica, l’ortodoxa i la protestant (aquesta, amb diverses denominacions i diferenciacions eclesials)--, que, tanmateix, professen una mateixa fe, continguda en el símbol dels apòstols. Actualment, el corrent ecumènic va guanyant terreny entre els cristians, amb la consciència que només un esforç intern de comprensió i unitat pot mantenir avui dia una presència eficaç del cristianisme en el món. Sociològicament, juntament amb el budisme i l’islamisme, el cristianisme constitueix, des de fa segles, una de les tres religions majoritàries.
(1) La Pasqua és la festa principal del calendari israelita, juntament amb la festa dels Tabernacles.
En el seu origen, la Pasqua era una festa dels pastors nòmades, que al començament de la primavera immolaven un anyell o un cabrit per demanar la protecció dels ramats. Ben aviat es va relacionar aquesta festa amb la dels Àzims o pans sense llevat. Més endavant anà adquirint per a Israel la significació de memorial de l’èxode d'Egipte i d’acció de gràcies a Déu per l’alliberament del seu poble (Ex 12,21-13,10). La reforma religiosa de Josies (622 aC) va fer d’aquesta festa una celebració de pelegrinatge a Jerusalem i al temple.
La celebració del sopar pasqual es fa el capvespre del dia catorze del mes de nissan, quan de fet ja ha començat el dia quinze. La festa coincideix amb la lluna plena d'aquest mes de nissan, en primavera, i dura set dies.
Tal com diuen els evangelis sinòptics, en la celebració del sopar pasqual, Jesús va instituir el memorial de la seva mort salvadora (Mt 26,26-29 = Mc 14,22-25 = Lc 22,15-20 = 1Co 11,23-25). Jesús és l'«anyell pasqual» (Jn 19,36), que ens fa participar de la seva Pasqua, del seu pas de la mort a la vida (1Co 5,7; 1Pe 1,19)Tornar al text
(2) Totes les cultures s'han servit de l'alternança de les estacions de l'any o de la posició dels astres per a determinar el curs del temps. Les bases del còmput del temps en el calendari del poble d'Israel són el cicle setmanal i el cicle mensual.
L'any es dividia en dotze mesos, que es comptaven des de cada lluna nova. Els israelites havien seguit en temps antics el calendari agrícola dels cananeus, i la Bíblia ha conservat el nom que tenien alguns dels mesos en aquella època: abib (març/abril), ziv (abril/maig), etanim (setembre/octubre), bul (octubre/novembre). Més endavant van adoptar el calendari dels babilonis, que donaven aquests noms als dotze mesos: nissan, iar, sivan, tammuz, ab, elul, tixrí, heixvan, quislev, tebet, xebat i adar. El mes de nissan, que correspon a març/abril, era considerat el primer mes de l'any, encara que, en el període més antic, fins als segles VIII aC (Israel) i VII aC (Judà), l'any devia començar a la tardor. Com que dotze mesos lunars sumen 354 dies, calia que, aproximadament cada tres anys, l'any tingués un tretzè mes per a compensar la diferència amb el cicle solar.
El dia començava amb la posta del sol. El ritme del dia era, doncs: vespre, nit, matí i tarda. Els dies de la setmana no tenien nom propi, llevat del dissabte, en hebreu xabat. Tornar al text
(3) La mentalitat bíblica imaginava una regió subterrània on anaven a parar tots els difunts, independentment de la seva condició o de la seva conducta moral. De la persona que ha mort es diu que ha anat «a reunir-se amb els seus pares» (1Re 2,10). Aquest lloc rep habitualment el nom de «país dels morts» (en hebreu, xeol), i se situa a l'abisme (Jb 26,6-7). Era considerat un lloc sense retorn, de solitud, d'absència de Déu i dels homes (Jb 3,13-19). La desgràcia més gran en el país dels morts era trobar-se apartat de Déu i sense possibilitats de lloar-lo o de comunicar-s'hi (Sl 88,11-13; 115,17). Els difunts hi continuaven una vida letàrgica (Is 14,9-10). Déu, però, pot intervenir en el país dels morts (1Sa 2,6; Am 9,2; Sl 135,6) i, per això, la mort pot ser destruïda (Is 25,8; Os 13,14; Jb 19,25-27).
En l’època de Jesús, la fe en la resurrecció dels morts ja era un fet acceptat per la majoria del poble jueu (Mt 22,31-32; Lc 20,38). En el NT, l'evangeli segons Lluc distingeix entre «el si d'Abraham», lloc on van a parar els justos, i el «reialme de la mort», lloc de turments on van a parar els pecadors o Gehenna (Lc 16,19-31). Però el reialme de la mort no és totpoderós (Mt 16,18), ja que Crist en té les claus (Ap 1,18). Ell, el ressuscitat, ha vençut la mort (Ac 2,27.31; Ap 20,13). Tornar al text
.