La Societat Jueva en temps de Jesús
La primera meitat del Segle I, l’època en què va viure Jesús, coincideix, amb una època de relativa pau i estabilitat en el govern de l’Imperi Romà,. Palestina, però seguia sent un territori conflictiu. Sense arribar ales greus revoltes del 66 dC., hi havia un conflicte constant entre dues maneres d’entendre les coses: els plantejaments romans inspirats en la cultura grega i els plantejaments jueus inspirats en les tradicions religioses jueves .El punt de vista Greco-Romà era racional i pragmàtic, centrat en la persona i la valoració de les possibilitats humanes: la tècnica, l’art i la literatura, els cos humà (a totes les ciutats importants hi havia un gimnàs on practicar l’esport ), etc. Era un plantejament molt obert que acceptava de bon grat altres formes d’entendre la vida i, en el terreny religiós, acceptava els déus d’altres religions: era una cultura politeista
El punt de vista jueu era profundament religiós. La persona jueva havia de viure de manera justa sent fidel al Déu –que era l’únic Déu- i obeint la llei que Déu havia donat a Moisès . Aquesta llei era el signe d’identitat d’un poble que es negava a desaparèixer barrejat entre altres pobles. A tots el pobles importants de Paletina –fins i tot les ciutats d’arreu del món on vivien jueus- hi havia 1 sinagogues .
Aquesta societat Jueva tan preocupada per conservar les seves tradicions religioses no era, però, una societat unida. Hi havia grans diferències econòmiques entre els grups socials. Els poderosos s’havien aliat amb Roma i els grans 2 sacerdots o els reis s’aprofitaven de la situació per fer tota mena de negocis i enriquir-se. Mentrestant, la gent senzilla vivia pobrament amb molt pocs ingressos i ofegada pels impostos . A la desigualtat econòmica cal afegir-hi divisions religioses: hi havia diferents grups religiosos que tenien creences diferents, o contràries fins i tot
(1) Lloc d'estudi, d'interpretació de l'Escriptura i de pregària de les comunitats jueves. Sembla que les sinagogues comencen en l'època persa, quan l'únic temple legítim era el de Jerusalem i els jueus que vivien fora de Jerusalem, a Judea o a la diàspora, necessitaven un lloc de culte. Fins a l'any 70 dC van coexistir el temple i les sinagogues; amb la destrucció del temple, la sinagoga va quedar com a únic lloc de culte. En el culte sinagogal, que tenia lloc el dissabte i els altres dies de festa, es començava recitant alguns salms i la gran confessió de fe anomenada «Xemà» (formada per Dt 6,4-9; 11,13-21 i Nm 15,37-41); seguia una part de les «Divuit benediccions», i es feien les lectures d'alguns capítols del Pentateuc i dels Profetes, seguides d'una homilia. Jesús, Pau i els primers missioners cristians van aprofitar les sinagogues per a predicar la bona nova de l'evangeli (Lc 4,14-30; Ac 6,8-11; 13,13-47). Tornar al Text
(2) Durant l'època patriarcal, el cap de família exercia les funcions sacerdotals (Gn 22; 31,53-54; 46,1). Després de l'èxode, el culte era realitzat per persones consagrades, que exercien les funcions sacerdotals en nom del cap de família (Jt 17). D'aquesta manera va sorgir la institució del sacerdoci. L'activitat primària del sacerdot era el servei del santuari: cura del recinte i presentació de sacrificis i d'ofrenes vegetals. Els sacerdots també havien de respondre en nom de la divinitat a les consultes dels fidels valent-se de les sorts sagrades dels urim i tummim (Dt 33,8-10). A l'inici hi havia nombrosos santuaris escampats per tot el territori d'Israel, i cada un d'ells tenia els seus sacerdots. Els sacerdots eren instituïts per mitjà d'un ritual particular, en el qual els posaven a les mans les porcions de la primera víctima que havien d'oferir (Ex 28,41; 32,29; Lv 8,27-28).
Després de l'exili, l'únic santuari existent és el de Jerusalem, i la jerarquia sacerdotal exerceix funcions de govern i direcció. Aleshores els sacerdots són instituïts pel ritual de la unció santa, igual que els antics reis (Ex 29,7-9; Lv 8,12). La importància de l'estament sacerdotal anirà augmentant fins al punt que el gran sacerdot arribarà a ser el cap espiritual i polític del poble d'Israel.
En el NT, la carta als Hebreus interpreta la mort i resurrecció del Crist des d'una perspectiva sacerdotal: Jesús, amb el seu sacrifici a la creu, inaugura la nova aliança, que el consagra sacerdot etern, purifica de tot pecat els qui el segueixen i els obre el camí vers el santuari del cel (He 5,5-10; 7,26-28; 8,1-6; 9,11-15.24-26; 10,19-21). Tornar al Text