2.2 ALGUNES FORMES RELIGIOSES DE CARÀCTER PRIMITIU
a.- El culte als avanspassats: Aquells que durant la vida han estat temuts i venerats, ara després de la mort, el seu esperit, és objecte de culte propiciatori.
Conjunt de ritus o cerimònies celebrades en molts pobles i religions, en honor dels antecessors familiars morts. Formes especials d’enterrament, lloc i disposició de les sepultures, ofrenes, sacrificis, festes familiars de difunts i participació dels avantpassats en les festes i esdeveniments familiars. Part essencial del confucianisme, forma part del patrimoni cultural xinès; apareix a la Roma antiga, al Japó i en moltes religions primitives de l’Àfrica Central, Amèrica i la Polinèsia.
b.- El Toteisme: En alguns pobles primitius hi ha el sistema totèmic. Cada tribu té un lligam místic amb un animal o objecte (el tòtem), però aquest tòtem no el poden considerar una divinitat. Es tracta més aviat d’un lligam d’un grup social amb el sagrat com a font de supervivència.
Conjunt de normes socials, obligacions i prohibicions, creences, usos, etc, difosos en nombroses civilitzacions anomenades "primitives", sobretot en cultures basades en la caça i l’agricultura. Es fonamenten en la concepció d’una relació especial de parentiu o de concordança mítica i, doncs, de mútua protecció entre un grup sòcio-cultural (o un individu) i el tòtem. Considerat avantpassat mític i sovint divinitzat, el tòtem té sempre la funció d’estructurar la vida social i és font d’obligacions i prohibicions: hom estableix (1) l’endogàmia i múltiples tabús, sobretot alimentaris (hom no pot matar ni menjar-se, sota pena de mort, l’animal totèmic) i rituals (cal prendre nombroses precaucions per tal d’evitar-ne el contacte, perquè és carregat d’una força perillosa o mana), etc. Fenomen molt complex, fou considerat per molts etnòlegs i sociòlegs del s XIX com la forma més primitiva i generalitzada de religió. Segons ells, el totemisme era una institució autònoma, generalitzada entre les societats "primitives". D’ací també la importància que hom atribuïa a l’anomenat totemisme individual, en què l’individu s’identificava amb el tòtem, el qual es revelava sobretot en la seva funció màgico-protectora; aquest totemisme trobaria la seva màxima expressió en el (2) xamanisme. Aquesta fou encara la interpretació que recollí Freud a Totem und Tabu (1913). Els antropòlegs actuals han començat a dubtar de l’existència del totemisme com a institució autònoma, i tendeixen a considerar-lo com un fenomen social propi només d’alguns grups sòcio-culturals primitius (entre els indígenes d’Austràlia, de l’Amèrica del Nord, de Madagascar i de la Polinèsia i entre algunes tribus primitives de l’Índia, de la Xina i d’Àfrica). Hom dóna poca importància al (3) totemisme individual, i encara menys a l’aspecte religiós del totemisme.
Per les implicacions socials, l’etnologia actual valora gairebé exclusivament el totemisme col·lectiu, basat en el parentiu entre un grup i el seu tòtem, parentiu que hom estableix per descendència directa (el tòtem és el pare del grup), per parentiu lateral (el fundador del clan i el tòtem són considerats germans) o per parentiu paral·lel (basat, per exemple, en l’encontre, esdevingut en la prehistòria mítica, del fundador del clan amb el tòtem). Els lligams entre clan i tòtem, segons A.R.Radcliffe-Brown (The Sociological Theory of Totemism, 1952), són de la mateixa mena que les relacions socials dins el grup: el totemisme fóra l’expressió de la solidaritat entre els homes i la natura. La perspectiva purament formalista de C.Lévi-Strauss (Le Totémisme aujourd’hui, 1962), tot mantenint la idea d’una correspondència entre les estructures socials i les naturals, veu en el totemisme el producte del desig classificador del "pensament salvatge" i que no és exclusiu de les societats "primitives".
c.- L’Animisme: Així com l’home té cos i ànima o esperit, així també les ralitats naturals tenen l’ànima: els astres, les muntanyes, els rius, els arbres, etc.
Creença segons la qual tot objecte o fenomen de la natura és posseït per un esperit independent de la mateixa materialitat del fenomen; són, per tant, esperits no sotmesos a les lleis de la natura i amb una actitud intencionada. Aquesta creença, molt antiga, és encara especialment corrent entre els pobles primitius; també pot ésser trobada en alguns malalts mentals. En general, tots els pobles primitius cregueren que la natura deu la seva vitalitat a la presència d’éssers immaterials. Segons l’antropòleg anglès Edward Taylor, l’animisme té el seu origen en les visions i en els somnis dels homes primitius, els quals cregueren que aquestes experiències són autònomes en relació amb la matèria. L’animisme, d’acord amb Taylor, constitueix la base de l’espiritualisme, i correspon a un període cultural primari de la humanitat. Taylor assenyala que el culte a determinades formes o fenòmens de la natura i el politeisme són una conseqüència de la selecció que l’home primitiu en fa. L’afirmació que l’animisme constitueix la primera forma religiosa de la humanitat ha estat combatuda per Wilhelm Schmidt i els seus deixebles de l’escola històrico-cultural de Viena. Schmidt creu que és l’animisme un desenvolupament posterior a la mateixa idea religiosa d’un ésser suprem. L’animisme ja fou recollit pels pensadors de l’escola de Milet que creien que totes les coses eren animades per algun principi que els donava vida i el platonisme afirmà l’existència d’una ànima del món, principi de la seva organicitat i unitat.
d.- L’Animatisme: És el reconeixement d’un ordre sagrat que és més enllà del quotidià i ordinari. Llavors els fets inexplicables, els fenòmens o persones especials són considerats sagrats, car en ells actua una força sobrenatural (Mana). Així els fets del naixement, del matrimoni, de la mort, de les pesteso de les sequeres, o bé el fenòmen d’un llamp o d’un volcà, o els animals estranys, les persones deformes o els qui detecten una autoritat. L’home davant de l’esdeveniment singular, no sols actua amb por, sinó que se sent fascinat, maravellat, i contempla el fet fet del misteri. Un home anomenat Otto que és un gran estudiós de les religions, ha dit que l’experiència religiosa primitiva és una actitud pròpia, barreja de por i d’estimació davant la presència del numinós ( presència de la transcendència).
rò tot i les possibles confussions, màgia i religió són esencialment diferents. La màgia és un sistema especialitzat i amb normes molt concretes de caràcter humà, sense cap referència a les divinitats ni a poders sobrehumans, encaminat a produir uns determinats efectes en l’ordre natural. Així la màgia és una transmissió dintre de l’ambit humà d’unes tècniques rituals per les cuals els desigs dels qui les realitzen tindran un resultat automàtic. L’eficàcia no depèn de la intervenció d’un ésser o d’una força sobrenatural, sinó de les coses que es diuen o es fan. Aquest caràcter merament de tècnica humana i la manca de refrència a qualsevol realitat sobrenatural l’allunya totalment de la religió.