Els qui es dediquen a l’estudi de l’home (antropòlegs, sociòlegs, etc) han intentat, a vegades, descriure el fet religiós. S’han fixat en les creences i les pràctiques religioses com uns aspectes que poden ajudar a caracteritzar una societat. També s’han adonat de la seva dimensió social i utilitat social: el fet religiós com a aglutinador d’un grup humà en donar-li una visió comunitària sobre el sentit de la vida i del món. Però molt sovint aquests estudis es queden en allò que és extern de les religions.
Però és cert que trobem la religió lligada o estretament unida al desenvolupament cultural de la humanitat. És difícil de destriar-la de les diverses organitzacions socials, de la història dels pobles, dels pensaments, de les civilitzacions o de l’art, forma amb ells un tot gairebé inseparable. Però aquí cal intentar de veure quina és la seva pròpia identitat i en que consisteix l’experiència religiosa que viu l'home.
L’home és un ésser inquiet,: es pregunta pel sentit del món i d'ell mateix. És el que el fa diferent dels animals.
Ens preguntem sobre el nostre origen: Som un producte de l’atzar o hi ha algú que ha dirigit el procés de l’evolució de l’home?
Ens preguntem sobre el nostre destí: Quin serà el nostre futur personal i col·lectiu? És possible un futur personal i col·lectiu?. O bé acabarem víctimes de les nostres pròpies armes? La mort és el punt final de la nostra història o el pas cap a una vida més plena?
Ens preguntem sobre la nostra identitat d’homes: Què és l’home? una manifestació més complexa de la matèria? És un ésser que te una dimensió espiritual? És el cimal de les realitats creades? Som veritablement lliures? Com podem compaginar els anhels que tenim d’estimar o els fets d’odi, de crueltat, i d’egoisme que omplen la nostra societat. Som responsables de la nostra vida davant Déu?
Tot home es fa un moment o altre aquestes preguntes vitals i cerca una resposta, sigui d'una forma més conscient o més inconscient. L'experiència religiosa es presenta a l'home com un camí de resposta a les inquietuds vitals.
La paraula religió vol dir relligar o vincular l'home amb Déu. Aquesta vinculació pot manifestar-se de diferents maneres:
1.- Com un sentit de dependència de l'home respecte de Déu (temor de Déu).
2.- Com un descobriment del valor suprem de la santedat (Déu és el Sant).
3.- Com un reconeixement racional de la relació fonamental que hi ha entre la persona humana i Déu.
L’home no es tanca en els propis límits, sinó que sobre d’una forma natural a la transcendència, a l'Absolut que dóna sentit a la seva vida i a la seva mort: Déu. L’experiència religiosa és la trobada de l’home, limitat i temporal, amb Déu. I si volem fer una definició de religió que abraci les diferents maneres històriques de veure-la, podem dir que l’experiència religiosa és sempre viure d’una forma anticipada l’anhel que té l’home de superar les contradiccions del món present per aconseguir la plena reconciliació amb ell mateix, amb els altres o amb Déu.
1.- Immediata: ningú la pot viure per mi, i cada persona, la viu d'una forma pròpia. Com l'amor, l'amistat o el sofriment, l'experiència religiosa s'ha de viure abans de poder-nos-en formar una idea.
2.- Oberta: És una il·luminació de la nostra persona, per això es una experiència fonamental, ja que marca la nostra forma de viure.
3.- Gratuïta: No la podem inventar al nostre gust, ni la podem fabricar per obligació o per interessos utilitaris.
4.- Demana per part nostra, un discerniment: (judici): Com podem saber si la nostra experiència religiosa és autèntica o és una il·lusió fantasiosa? No tenim cap fórmula matemàtica que ens ho pugui assegurar. Com totes les experiències profundes de la vida, demana un judici sincer i un examen de les nostres actituds per tal de no caure en l'error.