3.3. ELS LLOCS SAGRATS
Espai vinculat d’alguna manera a la divinitat. El seu caràcter sacral el sostreu a la vida ordinària i el fa indret segur per a guardar-hi riqueses i servir d’asil als perseguits
Els llocs en els quals es manifesten o actuen els déus són, en les religions, uns punts claus per l’experiència religiosa de l’home. Per això queden segregats d’altres utilitzacions.
Una muntanya, una cova, un simple espai senyalat poden ser llocs cap on es dirigeixi en peregrinació l’home religios per dipositar les seves ofrenes a la divinitat. En aquests llocs s’hi i col·loquen símbols o imatges dels déus i altars per a les ofrenes o els sacrificis. Finalment, també s’hi construeixen edificis, el temple o casa del déu.
Aquests llocs sagrats són considerats el centre del món, o el melic de la terra, en un sentit simbòlic, ja que són llocs de trobada dels homes amb els déus. Fins la sacralitat de l’espai celestial a la terra és remarcat amb escales, columnes o pilars sagrats indicant una pujada cap amunt. Les esglésies dels cristians, com les sinagogues dels jueus o les mesquites dels musulmans, més que indicar un lloc de presència especial de Déu, són els llocs de trobada dels creients per celebracions religioses.
ELEMENTS BÀSICS DEL FET RELIGIÓS
3.4 ELS TEMPS SAGRATS
Dimensió de l'existència, pròpia de l'home, en contraposició a l'eternitat, en tant que és característica dels déus i dels homes divinitzats. Totes les religions estableixen una distinció entre el temps profà, que respon a la definició anterior, i el temps sagrat, constituït per moments temporals determinats (hores, dies, anys) que hom considera vinculats amb l'eternitat divina, és a dir, santificats per mitjà de ritus específics, normalment acompanyats de l'abstenció de les activitats profanes.
En totes les religions, i més en les primitives, els calendaris tenen una gran importància. Els mites sagrats ens descriuen les accions dels déus en els orígens del món (creació, ensenyament de les primeres tècniques als homes, etc). L'home religiós reviu en el present aquestes accions creadores dels déus en els orígens a travès dels ritus. Els ritus reprodueixen aquestes accions divines per tal de recrear i renovar la vida del món, especialment en començar un nou any o bé en el canvi de les estacions. D’aquí la necessitat d'establir, gràcies al calendari, els temps sagrats en què l'home ha de rebre les benediccions de la divinitat. En el Cristianisme, Judaisme i Islam els temps assenyalats setmanalment o anualment són ocasions de reunir-se comunitàriament pel culte o la pregària, però qualsevol temps, com qualsevol lloc, és vàlid per trobar Déu.
Temple
Edifici sagrat, consagrat al culte d’una divinitat, concebut en general com a habitacle permanent o lloc de manifestació temporal d’aquesta divinitat, que hi és sovint representada amb una imatge. Lligat al concepte de sagrat, el mot suposa la idea de separació (del grec temenoV, ‘espai segregat’), pròpia dels antics pobles mediterranis (Grècia i Roma), on l’espai sagrat era determinat pel sacerdot que ‘‘inaugurava’’ un edifici. Bé que no hi ha religió sense un lloc sagrat (ara, cim, arbre, cova, etc), l’edifici cultual no és un fenomen universal. La seva absència no sempre depèn del baix nivell tecnològic de construcció. A la Creta minoica només hi hagué capelles domèstiques incorporades als palaus, bé que hom continuà exercint el culte en coves i santuaris a l’aire lliure
Això mateix cal dir de la primitiva religió indo-europea --el temple fou desconegut encara pels celtes i pels germànics--, i a l’antiguitat clàssica el temple sorgí després de la fusió d’indo-europeus i mediterranis, amb la confluència de la ideologia religiosa que requeria llocs de culte estable (llocs sagrats) amb aquella altra preocupada per la necessitat de separar espais sagrats; a la idea d’una presència divina en el lloc sagrat, s’afegia la de dedicar-hi una casa per a habitar-hi, idea que en determinà l’estructura arquitectònica. El temple grec comença de fet al s VIII aC. Es caracteritza per una cambra rectangular (naoV, ‘habitació’) que contenia la imatge del déu, dos porxos als extrems, formats per les perllongacions de les parets laterals de la cel·la i amb columnes interiors per a suportar la coberta, una columnata perimetral, una plataforma de tres grades, un altar situat al davant i un gran espai circumdant amb locals annexos. El conjunt constituïa el recinte sagrat (‘ieron). Construïts, la majoria, en l’ordre dòric o jònic, eren orientats. Roma seguí els models grecs, bé que amb un predomini de l’ordre corinti sobre el jònic i, finalment, amb un compost d’ambdós. D’altra banda, la idea del temple com a habitacle era ja corrent en les civilitzacions del Pròxim Orient: assiris i babilonis construïren autèntics 
palaus, amb un gran pati amb dependències en diversos plans, entre les quals sobresortien el santuari i l’altar. A Mesopotàmia, ultra la forma de palau, hi hagué el ziggurat, amb terrasses sobreposades, al cim de les quals hi havia la casa del déu (probable substitució arquitectònica del culte als cims propi dels sumeris). Arquitectònicament divers, però amb una mateixa base religiosa, és el temple egipci, provinent del monument funerari de faraons divinitzats i que reprodueix el palau reial, amb les seves rampes i avingudes flanquejades per obeliscs i imatges, patis anteriors, columnates i sales interiors i, finalment, la cel·la de la divinitat. La idea bàsica del tabernacle hebreu i, després, del temple de Jerusalem és també la mateixa: la presència divina, lligada a l’arca de l’aliança habitava i es manifestava al sant dels sants. La primitiva tenda o tabernacle, propi de la població nòmada, amb algunes aportacions dels santuaris cananeus, serví de model al temple de Salomó (~970 aC), edificat sobre el Mòria, a Jerusalem. Destruït per Nabucodonosor (586 aC), Zorobabel n’ed ficà un altre. Herodes el Gran (19 aC) edificà el tercer temple sumptuós, incendiat per Tit (70), del qual resta el mur oriental o ‘‘mur de les lamentacions’’. A l’Índia, on a l’origen no hi havi a sinó llocs sagrats (coves, sobretot), els temples sorgiren amb el budisme, originàriament per tal de conservar les relíquies del Buda, i, sota el seu influx, també l’hinduisme erigí sumptuosos temples, de planta quadrangular, que palesen sempre llur origen de cova en la manera de decorar-ne els murs amb figures rebaixades en la pedra. Una evolució anàloga és observable a la Xina, on els primitius altars del cel, al descobert, i els santuaris dedicats als avantpassats cedeixen el lloc al temple, que segueix el model del palau imperial (tres edificis idèntics als costats d’un recinte quadrat). El culte xintoista japonès adoptà aviat edicles estables modelats segons el tipus de les cases d’habitacle. Els temples de l’Amèrica pre-colombina recorden el ziggurat babilònic i la piràmide egípcia. Espai sagrat, el temple és arreu carregat de simbolisme. Hom el construeix d’acord amb uns cànons arquetípics revelats. Símbol de l’univers i centre del món, s’hi uneixen en una mena d’eix còsmic (simbolitzat pel pal totèmic, pel lingam, per un arbre, per un obelisc) el cel, la terra i l’infern. Anant-hi en pelegrinatge, l’home hi troba la divinitat, recobra la immortalitat i satisfà la necessitat d’una dimensió transcendent de la pròpia existència. L’orientació cap a sol ixent forma part d’aquesta sacralitat que necessita objectivar-se en espais, edificis, persones o coses.
Sacrifici
Donació, renúncia o immolació que fa l'home o la comunitat religiosa a la divinitat, com a resposta a la seva manifestació prèvia. Part integrant del culte, el 
sacrifici és més que la simple ofrena i comporta la destrucció (sia en forma s'àpat, de cremació, de libació, etc) d'una víctima. La destrucció, la mort, es troben en el centre del sacrifici. La teoria moderna de l'origen pre-deístic del sacrifici afirma que aquest és una acció màgica (sobretot en aquells casos que la víctima és anorreada). Al costat d'aquesta concepció, però, cal considerar també la del sacrifici com a ofrena, que es basa en un concepte de Déu antropomorf i en el convenciment que l'ofrena és plaent a un Déu personal. Segons una concepció antiga (testimoniada per la narració bíblica dels sacrificis de Caín i d'Abel, així com per l'Ètica a Nicòmac d'Aristòtil), l'ofrena de les primícies fou la forma més primitiva del 
sacrifici.
Modernament, W.Schmidt també ha mantingut aquesta teoria: l'ofrena principal fóra un reconeixement per part de l'home de la sobirania divina i del seu dret absolut de propietat. La concepció animista, partint del culte als morts, tendeix a convertir el sacrifici en mitjà necessari per a la vida. Els ritus de destrucció accentuen l'aspecte de renúncia. La Bíblia coneix una complicada ordenació dels sacrificis: cruents o incruents segons la matèria; sacrificis crematoris (holocaust), pacífics i d'expiació, segons el fi i el ritu.
El sacrifici pacífic tenia el caràcter d'una oblació d'acció de gràcies, de súplica o de vot (en aquest darrer cas, anava associat a l'àpat votiu en què era menjada la carn de la víctima). El sacrifici d'expiació servia per a restablir l'aliança pertorbada. Al llarg de la història apareix una progressiva interiorització del sacrifici que en els profetes i en Jesús es limita a una crítica del compliment extern sense una disposició interior, i que en sant Pau i en l'Epístola als Hebreus arriba a l'abolició en funció de l'únic sacrifici perfecte, el de Crist en la creu.