2.4 L’APARICIÓ DE LES RELIGIONS UNIVERSALS
Un pas decisiu de la civilització fou el pas de la recol·lecció a l’agricultura. Aquest pas es dóna a la vall del Nil i a la de l’Eufrates en el quart mil·lenni abans de Crist. Des d’allà s’entén cap a la Mediterrània i Europa i cap a l’Índia. Però a més de trasbalsar tècniques agrícoles, també es van trasbalsar creences religioses: la idea central religiosa d’aquestes civilitzacions era que, a l’home li calia viure en harmonia amb els poders còsmics per tal d’assegurar-se el benestar.Serà dintre del primer mil·leni abans de Crist que es va obrin pas la figura de la divinitat amb poder sobre la naturalesa i fonament d’un ordre moral per l’home. Comencen les grans religions universals. I reben l’impuls de les figures cabdals que van sorgint: Plató a Grècia, els Upanishads i Buda a l’India, Lao-Tsé i Confuci a la Xina, Moisès i els profetes a Israel. Finalment després d’aquest impuls religiós, sorgeix el Cristianisme amb la consciència de religió Universal. Déu mateix en Jesucrist es manifesta en la història. La cultura europea es desenvoluparà marcada per la tradició religiosa cristiana i amb ella la civilització occidental difosa avui a tots els àmbits culturals de la humanitat.
3.ELEMENTS DE L’ACTITUD RELIGIOSA
3.1 Com s’expressa?
1.- La fe: És el reconeixement i acceptació de la realitat sobrenatural; forces, esperits, déus o Déu. En aquest reconeixement hi ha una actitud de confiança envers la divinitat i el reconeixement de qui és.
Per explicar el coneixement de la divinitat, trobem en les religions primitives l’ús dels mites i les religions actuals la funció de les doctrines.
Quan una religió arriba al coneixement de Déu a través del pensament mític o bé del pensadament racional l’anomenem religió natural. Quan una religió arriba al coneixement de Déu gràcies ala seva pròpia revelació als homes, parlem d’una religió revelada . El Judaisme i el Cristianisme són religions revelades, l’Islam també s’hi considera. En aquest cas la fe és una proposta a la revelació de Déu.
Adhesió personal a Déu, a una religió—als seus dogmes o les seves veritats fonamentals--, a una realitat o un ideal que hom pren com a sentit darrer de la pròpia existència, etc. Hom pot dir, en general, que la fe té una certa relació amb el que sol ésser anomenat Déu, i així la comprensió que hom tingui d’aquest condiciona el significat de l’acte de fe. Segons el cristianisme, la fe és una virtut teologal per la qual el creient, en adherir-se a la paraula de Déu i a la revelació de Crist, fa seu el que Déu ha manifestat sobre ell mateix i sobre la salvació promesa als homes. Considerada, doncs, com a do de Déu, la fe és alhora un acte humà que brolla de la confiança que hom té en la veracitat i la fidelitat de Déu, manifestades en la Sagrada Escriptura (la manifestació del Déu bíblic esdevé misteri transcendent); aquest acte, d’altra banda, es distingeix tant d’un saber racional, fonamentat en proves, com d’una gratuïta confiança cega. L’accentuació, tanmateix, del caràcter de raonabilitat de la fe, entre els catòlics (apologètica, preàmbuls de la fe), o del seu caràcter fiducial, entre els protestants (fe fiducial), determina una certa diversitat confessional en la comprensió de la mateixa fe. La fe és, més enllà d’una simple actitud intel·lectual, una relació interpersonal íntimament afí al comportament propi de l’esperança i de l’amor; la fe en Crist és comunió de vida amb ell, lliurament incondicional i seguiment evangèlic.
2.- El Culte: El reconeixement de Déu demana que s’expressi interiorment i exteriorment. El culte a tota religió és l’acció simbòlica per la qual l’home es relaciona amb Déu. En aquesta acció, el simbolisme es manifesta en les paraules, en els ritus, en els llocs i en el temps, anomenats sagrats.
Acte pel qual hom se subjecta a Déu en senyal de reconeixement de la seva excel·lència i superioritat. El culte ha revestit sovint la forma de culte sacrificial, propi de les manifestacions inferiors de religió, que ha arribat, en algunes cultures, al sacrifici humà. Una presa de consciència progressiva, ensems, de la transcendència de Déu i de la dignitat de l’home, determinà la substitució dels sacrificis cruents pels incruents. La teologia catòlica distingeix el culte absolut, referit a persones, del culte relatiu, referit a objectes que reben una especial veneració justificada per llur relació amb Déu (relíquies, imatges, llocs).
El culte pròpiament adorant, el culte de latria, només pot ésser dirigit a Déu (Trinitat i persones); el culte de dulia (o veneració) és donat als àngels, als homes vius o morts i, d’una manera especial, a la Mare de Déu (anomenat, en aquest cas, culte d’hiperdulia). L’Església tributa a Déu un culte oficial, també anomenat litúrgic o públic en contraposició al culte privat.
3.- La moral: L’actitud religiosa no és només un reconeixement interior de Déu, la formulació d’una doctrina i un ritus cultual, sinó que compromet tota la vida del creient. En tota religió hi ha uns manaments que expressen la voluntat de Déu sobre la vida de l’home i l’indiquen els camins de l’autèntica humanització
Ciència que determina la rectitud i el sentit del comportament humà segons uns principis normatius dels quals es deriven uns deures i unes obligacions. Atès que etimològicament signifiquen el mateix, la moral i l’ètica només es poden distingir convencionalment, i en aquest sentit hom sol entendre la segona com a disciplina més estrictament filosòfica, mentre que en la moral són inclosos també elements sociològics, lingüístics i culturals, sobretot teològics.
(1)Símbol
Tipus de signe que no es limita a mostrar ni a recordar cap altra cosa, sinó que, representant-la i imitant-la, la revela. Es caracteritza per una major accentuació de l’element subjectiu i alhora per una pretensió de major transcendència significativa. En les cultures més primitives hom no solia distingir entre símbol i realitat, com a les imatges de caceres del paleolític i com a la plàstica totèmica i ritual de pobles sedentaris. Representacions simbòliques i ideogrames foren usuals a Egipte per a significar divinitats, elements cosmològics, l’autoritat i les gestes del faraó, districtes administratius i fins i tot idees abstractes, com la veritat i la justícia. A Mesopotàmia només foren utilitzades per a figurar divinitats, però, en canvi, en el món persa traduïren també la realitat històrica i la geogràfica, com en el zoroastrisme i els misteris de Mitra. L’art grec, amb la crisi religiosa sofista d’entorn del s V aC, féu recurs a les figuracions al·legòriques, que arrelaren en època hel·lenística i en la Roma imperial. A l’art de l’Índia, el símbol i l’al·legoria hi han ocupat gairebé sempre un lloc preeminent, tant en les formes com en els continguts. A la Xina, els símbols aparegueren ja des d’època neolítica i, malgrat que el confucianisme cercà d’eliminar-los per irracionals, amb el taoisme reemergiren els vells i en foren introduïts de nous.
El budisme encara n’enriquí més la iconografia, fins al punt que en l’art i àdhuc en el folklore xinès les plantes, flors, animals, ocells, etc, són densíssims d’especials valors simbòlics. A les antigues cultures americanes pre-colombines tota la producció artística, l’arquitectura, els còdexs, la iconografia, molt sovint zoomòrfica, i l’ús dels materials i dels colors reflecteixen gairebé sempre simbòlicament unes elaborades concepcions cosmològiques i religioses. Als ambients judeocristians el patrimoni figuratiu de símbols fou especialment ric malgrat que inicialment els símbols es reduïren sovint a criptogrames amb lletres o imatges sense cap intenció artística i fins a vegades intercanviables.
Des de Constantí la influència hel·lenístico-romana del Baix Imperi conformà un enorme i complex repertori simbòlic i al·legòric, el qual havia d’impregnar tota la cultura i l’espiritualitat medievals. Contràriament al monoteisme radical i monolític del món islàmic primitiu, puritanament asimbòlic, la societat cristiana medieval reconeix en el símbol els esquemes expressius fonamentals de la seva concepció del món i del més enllà. El Renaixement heretà del món medieval el gust pel símbol, que d’altra banda s’ajustava bé a expressar significats de caire conceptual, tot i que durant l’humanisme la fe ja no constituïa pas l’únic punt de referència ideal de la seva concepció del món. El neoclassicisme manllevà els símbols del repertori antic i els usà gairebé sempre en obres de caràcter celebratiu i "oficial". El món dels símbols no és reprès com a específica i conscient orientació expressiva fins als últims trenta anys del s XIX, amb el simbolisme.
(1) Símbol: allò que hom pren convencionalment com a signe d'una cosa o d'una operació, signe. A diferència del signe, imatge o cosa sensible que hom pren com a signe figuratiu d'una altra per raó d'una analogia que l'enteniment percep entre elles o d'una conveció. L'olivera és símbol de la pau. La balança és símbol de justícia. Tipus de signe que no es limita a mostrar ni a recordar cap altra cosa, sinó que, representat-la i imitant-la, la revela. Torna al text
Tornar a l'index