Els pobles que vivien a les ribes del riu Ganges entre els anys 3000 i 1500 aC, abans que hi arribessin els pobles del nord, adoraven símbols de la fertilitat com ara la deessa mare, el brau i els arbres sagrats. Els primers pobles que van arribar del nord van ampliar aquestes creences a d' altres forces naturals que no podien controlar ni explicar. Així doncs, van divinitzar el foc, la pluja, la lluna i el sol, entre d'altres fenòmens naturals.
A l'Índia, la religió es practica sobretot a casa. La majoria de les famílies hindús tenen un petit temple domèstic, que pot estar situat en una habitació o bé en algun racó de la casa. Aquest petit temple et consagren a l' oració i a fer ofrenes als déus.
(1) Denominació genèrica d’una sèrie de texts místico-filosòfics, en part de caràcter esotèric, concebuts tradicionalment com a comentaris inspirats dels Vedes (en constitueixen la darrera part o ved†nta), redactats, en la forma actual, entre el 400 i el 200 aC. En total comprèn 150 texts, bé que la tradició els agrupa en 108. En connexió amb la casta dels kshatr§ya, inicialment foren escrits dissidents, en reacció contra el ritualisme sacerdotal dels Brahma–a, i llur inclusió en el cànon hindú és relativament tardana. Constitueixen la primera expressió consistent de la doctrina filosòfica de l’hinduisme, caracteritzada per una intuïció profunda de la unitat de l’ atman i del brahman, de l’home i del món, de l’individual i de l’absolut; el reconeixement d’aquesta identitat allibera del cicle de les reencarnacions, fruit de la ignorància, que engendra la il·lusió d’una existència fenomenal separada. Aquesta doctrina fou codificada per B†dar†ya–a en el seu Brahma Sutra, base dels comentaris més importants de l’advaita ved†nta, considerada pels autors d’aquesta escola com l’hermenèutica suprema de la tradició vèdica. Entre els principals Upanihad es destaquen el Brahmad, el Chh†ndogya, el Kau?§taki, l’Aitareya, el Taittir§ya, l’Ia, el Kena i el Prana. Torna al text
(2) Nom donat a la tradició indoeuropea transformada per les tribus indoàries que envaïren el N de l’Índia a partir del 1500 aC. El xoc entre la cultura nòmada dels invasors aris i la cultura sedentària dels habitants de les ciutats estat de la vall de l’Indus, juntament amb les tensions creades dins la mateixa comunitat ària entre certs grups guerrers i diversos clans patriarcals, que mostraven una certa tendència a arribar a compromisos culturalment i religiosament perillosos amb els habitants de les ciutats estat, i sobretot el geni religiós dels ri›i vèdics foren factors decisius d’aquesta transformació. El resultat fou l’afirmació fervorosa dels valors de la vida nòmada i el menyspreu complet de la vida de la ciutat, l’exaltació de les virtuts dels caps guerrers i el menyspreu, a causa de llur mesquinesa i avarícia, dels caps patriarcals. La cultura vèdica es caracteritza, sobretot, per una sèrie d’innovacions teològiques pel que fa a les concepcions pre-vèdiques de la veritat, del sacrifici, de la llei i dels déus mateix. Dos trets en fan veure l’originalitat. El primer es refereix a la doctrina vèdica del sacrifici, la qual, diferentment del que s’esdevé en les altres tradicions religioses, és considerat no pas com un intermediari entre els homes i els déus, ans com la divinitat suprema (‘‘el sacrifici adorable és la més pròxima a nosaltres de les realitats i la més alta de les divinitats’’). En aquesta divinització sembla que intervingué, sobretot, l’estima incondicional de la generositat, típica de les bandes de guerrers aris del període vèdic, la mentalitat dels quals predomina completament en el Rig-veda. L’altre desenvolupament original del pensament vèdic consisteix en la unificació del panteó pre-vèdic en una múltiple tri-unitat (‘‘així [tots] els déus arribaren de forma triple a consistir en una sola deïtat’’). Aquesta deïtat única (que inclou, alhora, una tríade suprema) i la multiplicitat dels déus s’identifiquen en la interpretació psicològica (adhy†tma) del panteó amb l’†tman, i alhora coincideixen amb el Brahman en la interpretació còsmica (adhidaiva) d’aquest. Els historiadors actuals de les religions consideren que aquests dos trets del vedisme foren part del període indoirànic comú. Torna al text