Al.lah

Sidna Bilal, l'esclau abissini, va comprendre la veritable significació de l'Islam en sentir l’afirmació que "Al·lah és Un". Això va ser suficient perquè abracés decididament l'Islam, combatés per la seva causa i s’alliberés amb ell, convertint-se en un dels pilars de la primera generació musulmana.

A diferència de les religions monoteistes, per a les quals la doctrina de la Unitat divina no és més que un enunciat teòric, a l'Islam el Tawhid és una ruptura radical amb tota concepció idolàtrica, i es converteix a aquesta tensió i lluita en el detonant de l’espiritualitat musulmana i dels seus valors culturals. Per a nosaltres, els occidentals, formats en una comprensió de la vida en el que el sentit de la seva unitat hi és absent, ens resulta molt difícil de comprendre el canvi que tant poques paraules varen produir en Bilal.

És convenient, si el que volem és iniciar-nos en la ciència del Tawhid (la radical Unitat i Unicitat d'Al.lah), que tinguem clares una sèrie de nocions sense les quals l'Islam ens resultarà sempre incomprensible.

1- Al.lah no és déu Imbuïts en la nostra cultura occidental, acceptem irreflexivament moltes idees i conceptes que creiem indiscutibles. Contemplem un món d'objectes, de sensacions, de realitats aïllades, sense cap connexió. La desolació que produeix no trobar un nexe lògic entre les coses, la nostra solitud existencial, ens ha portat a inventar un món "ideal", un món d'arquetips platònics que resolgui els nostres dubtes i apaivagui el nostre malestar.

Ben al contrari, per als musulmans la Unitat de l'Univers, de la totalitat de l’existència, rau en la impressió immediata que ens produeix. Vivim immersos en en un tot del que formem part indissociable. La vida, els éssers, cobren sentit en aquest cosmos unificat: no són necessaris, per tant, els consols imaginaris. Estrictament parlant, des d'un punt de vista islàmic, el concepte de déu no és més que un ídol, una imatge inventada i un recurs mediocre. Al.lah és el més gran: és absolutament inconcebible, inassolible, inabastable, però no en el sentit monoteista que pretén descriure una suposada natura espiritual o divina. Per als musulmans és absurda qualsevol teologia: Al.lah és la finalitat impossible de l'aspiració humana. Com expressen molts de musulmans, Al.lah és la realitat transcendent de tot allò que podem contemplar o imaginar, que es troba més enllà del nostre pensament: no és una idea determinable, ni tan sols un concepte més o menys espiritualitzat. Al.lah fins i tot és anterior a l'"ésser". És la Veritat Eterna, la Realitat subjacent, la font -una del que tot sorgeix, que tot alimenta, que dóna sentit vertader a tot i és el Destí final en el que tot es dilueix. Al.lah és absolutament lliure, absolutament suficient; és el suport de les realitats múltiples, la insuflació que dóna alè a totes les existències. "Al.lah" és el Nom que ens serveix de referència per aquella realitat impensable, que es troba fora del discurs humà, aliena als nostres processos racionals, i que malgrat tot és vertebradora del llenguatge i la intel.ligència.

Déu és, afirmem d'ell el que n'afirmem, el definim com el definim, un concepte producte d'una elaboració, una idea més o menys grollera, carregada de prejudicis, ens trovem davant d'un ídol, amb una imatge fictícia a la que se li dóna l'ésser. Déu és un afegit a la creació, un producte del discurs i de la raó. Al.lah és el més gran.

 Les teories de les religions sobre déu només poden ser doctrines o dogmes, ensenyaments que són acceptats amb fe, muntatges que sostenen ideològicament els edificis de les institucions mitjanceres entre l'home i el seu afany per transcendir. Quan a l'Islam parlem d'Al.lah, no el definim, ens referim a aquell afany mateix de l'home, a una actitud que indaga en l'univers -un per a trobar el seu sentit últim. Al.lah no és una premissa, no és un objectiu: dirigir-se envers Al.lah, com fa el musulmà, és aventurar-se per espais insondables on l'ésser humà es retroba, s'hi reconeix, sense els lligams de cap doctrina.

2- La ilaha il.la Al.lah L'afirmació de la Unitat transcendental comença per als musulmans amb un rebuig radical a la idolatria (la ilaha). La idolatria no és el simple culte a ídols o imatges; aquesta n'és la seva aparença més grotesca. En veritat, la idolatria s’esmuny; ja el Profeta Muhammad (s) va advertir que, de vegades, és més imperceptible que "una formiga negra en una nit fosca". Tot el seu ensenyament es va dirigir a combatre-la en la seva més mínima expressió.

Enfrontar-se a la idolatria va suposar per a en Bilal adonar-se que el seu únic Senyor era Al.lah, que totes les criatures són iguals, que no hi ha cap ídol, que les aparences de poder són meres ficcions. Superada aquesta primera barrera la seva transcendència com a ésser humà era possible.
D'això es tracta, d'eliminar tot el que suposa un convenciment previ, d'abandonar les certituds que no són més que murrions, de lluitar contra les religions, les supersticions, les ideologies, contra els poders, contra tot el que ofereix una imatge definitiva de la vida, de l'existència, que és en veritat inabastable, lliure, infinita.

Es tracta d’un procés lent. Potser es comença per una intuïció. Quan els ídols deixen de ser suficients, comença l'Islam. Quan ho ja no té déus, l'ésser humà es troba amb Al.lah. Aquesta evolució desmitificadora és el que significa "La ilaha il.la Al.lah".

3- Din no és religió L'Islam és el Din. Aquest mot àrab designa al principi que dóna forma i consistència a una nació, és com la sang que corre per les seves venes, el nervi que la fa vibrar. El Din és el cor del poble: uneix els homes, els proporciona els recursos que fan d'ells una civilització. El Din de cada col.lectiu humà és el motor que l'impulsa, que el fa universal. Per això l'Islam és el Din per antonomàsia.

La religió, de la seva banda, és definida com a relació personal entre l'home i déu. En el món de compartiments estancs que és l'Occident, no suposa més que un altre dels trencaments de l'ésser humà, no és més que una experiència frustrada i repressiva.

Amb l'Islam no es tracta de res semblant. La integralitat del Din, de la civilització islàmica, és el resultat natural iconseqüent de la realitat unitària. Al.lah no és un ésser separat, no és una altra realitat producte del desengany, ni és quelcom que pugui trobar-se en una direcció concreta. Sa Veritat fa vertaderes les coses. L'ésser humà el troba en tot: només quan perd la veribale dimensió de l'existència, es fragmenta i es perd en el no-res de la nostra vida actual, de la nostra vida idolàtrica.

4- Fitrah Per als musulmans l'univers és l'expressió d'Al.lah. L'Alcorà diu: "Eleva els teus ulls al cel, hi veus cap fissura? "; i també diu: "I Ell és el Primer i l'Últim, l'exteriorment manifest i l'interiorment ocult". La natura és musulmana: tot el que segueix el seu propi ritme, es mou dins l'Islam. No és una mera afirmació, el significat mateix de la paraula Islam així ho estableix. Islam significa salut, harmonia i pau, és conformar-se al que Al.lah ha determinat com a llei pròpia de tota la creació. Habitualment, el terme es tradueix per submissió absoluta a déu, tot falsificant-ne el seu ver sentit. Aquesta concepció autoritària sorgeix per confondre l'Islam amb una religió i Al.lah amb déu. Com reflecteix qualsevol diccionari, la rel SLM, la quarta derivació de la qual és la procedència de la paraula Islam, designa l'acte mitjançant el qual es torna a un estat de salut i per tant de pau, en el seu significat més ampli. L'Islam suposa un saludable retorn als orígens, una atenta mirada cap a allò més profund de nosaltres mateixos per a redescobrir la nostra autèntica natura: conformar-nos-hi és anar-nos fent musulmans. El Profeta Muhammad (s) va dir en certa ocasió: "Tot nadó conserva encara el sentit i la natura de les coses; els seus pares són qui el fan cristià, jueu o zoroastrià". Els seus companys varen afegir "...o musulmà". I el Profeta (s) els respongué: "No, el nadó sempre és musulmà". Per això en l'Islam no existeix el bateig ni cap altre sagrament.

El concepte de Fitrah, o natura primigènia, és de radical importància. No només comporta necessàriament el que hem apuntat als paràgrafs anteriors, sinó que desarticula també qualsevol intent d'institucionalitzar la transcedència i denuncia qualsevol jerarquia eclesial. Significa que l'ésser humà ja té en el seu interior tot allò que necessita per a transcendir. Significa per a nosaltres que l'home no és pecador per naturalesa i, per tant, no necessita redempció. En l'Islam l'ésser humà no és culpable davant Al.lah, sinó que ha estat creat per a ésser "califa, sobirà".

5- L'Islam Tawhid és l'art de la Unitat, és l'acció de cadascú en la seva intuïció de la Unitat. Expressat en LA ILAHA IL.LA AL.LAH, ja ho hem dit, és el rebuig de la idolatria, la ruptura radical amb tot el que representa. És una actitud grandiosament humil: retorn a Al.lah i suprem alliberament. L'ésser humà és capaç de superar totes les barreres en la seva realització del Tawhid, en la seva marxa vers la Unitat. Explica l'Alcorà que Sidna Ibrahim (a) va sortir a la recerca d'Al.lah. Va veure la primera estrella de la nit, i es va imaginar a Al.lah amb ella. Va sortir la lluna, i la seva lluna va apagar la de l'estrella, i aleshores es va imaginar Al.lah a la lluna. Quan es va fer de dia, el sol es va imposar a la lluna i Sidna Ibrahim (a) va creure aleshores haver trobat el seu veritable Senyor. Però va tornar la nit i el seu déu es va apagar. Va ser llavors quan va exclamar: "El meu Senyor és Al.lah i jo no estimo els que s'oculten". Aquesta actitud que ensenya l'Islam té una profunda dimensió interna: és un oceà en el que submergir-se, una experiència unitària absolutament personal i intransferible. Però també té un gran abast exterior que es tradueix en una revolució permanent, en una lluita contra tots els ídols que oprimeixen l'home, en una guerra declarada a la injustícia, a l'opressió, a la mentida, a tot allò que en àrab s'anomena Kufr, l'oposat a l'Islam. El musulmà no accepta, no pot acceptar cap autoritat que suposi el menyspreu de la seva condició humana. L'Islam sorgeix per a crear una nació amant de la pau però irreconciliable enemiga de la idolatria.

6- Els noms d'Al.lah Al.lah no és una vaguetat. Però després de tot el que hem dit fins ací, què podem saber d'Al.lah? A l'Islam no és possible cap teologia, és un absurd intentar elaborar cap doctrina sobre la natura d'Al.lah. El Profeta Muhammad (s) ja va advertir contra això, dient que "no investigueu la identitat d'Al.lah...". Al.lah és inidentificable, no és possible cap discurs sobre el què és, Sa Unitat és un abim que només pot ser degustat, no és un tema que es presti a la nostra reflexió intel.lectual ni a cap mena d'especulació. Però ja hem dit que l'existència mateixa no és més que un reflex de tot el que hi ha en Al.lah, i aquesta és la clau per al nostre coneixement (ma'arifah) d'Al.lah. El mateix hadith continua: "... però mediteu sobre l'acció d'Al.lah". Observem l'Univers, i tot ens parla d'Al.lah. Contemplem l'harmonia, la interelació de tot el que hi ha a l'Univers, i sabem que Al.lah és U. Veiem com existeix per a permetre la vida, i sabem que Al.lah és amable i misericordiós. Percebem que tot té un origen, i sabem que Al.lah és creador. A la naturalesa hi ha força i violència, i sabem que Al.lah és poderós i just.I així fins l'infinit. És el que anomenem anomenem els noms d'Al.lah, allò que fa que el puguem reconèixer. I els Seus Noms, el coneixement que tenim d'Ell, ens permeten també de reconèixer-nos davant d'Ell: si Ell és el Poderós, ens posem a les Seves Mans, si Ell és el que dóna, nosaltres li preguem... I així aprenem l'Islam del que ens ensenya la vida mateixa, coneixent-la i coneixent-nos.

7- Els tres principis Redescobrir l'Únic, és a dir, la realitat que es coneix a sí mateixa a través de la pluralitat de l'existència, no procura coneixements teòrics. No és l'elaboració d'una filosofia; més aviat és una pràctica constant amb l'objectiu d'una vida harmoniosa amb tot. Fonamentalment, va generant una actitud nova, un posicionament amb la realitat que va abastant tots els seus matisos.

Per als musulmans, la reducció de tot a Al.lah, a l'Únic, es converteix en una immersió vital a l'existència. La presa de consciència en aquesta radical visió unitària és generada per tres certituds essencials. Aquestes certituds modelen definitivament al mu'min, al que es lliura a Al.lah, així com dóna forma a la nació que aquest crea. La primera d'aquestes certituds afirma que "només d'Al.lah ve el Poder" (LA HAWLA WA LA QUWATA ILLA BILLAH: "No hi ha força ni poder fora d'Al.lah"). Implica el rebuig a tots els mecanismes de poder, el rebuig a la repressió i a la imposició. L'Islam exigeix l'alliberament de l'ésser humà, obliga a lluitar contra tota tirania o injustícia. El musulmà no tem als poders ficticis: ja no l'enganyen. Hem d'obrar, ens ho exigeix l'Islam, participar en l'acció i en la força d'Al.lah, però sense fer servir la nostra força per a destruir. La segona certitud ensenya que només Al.lah té. Suposa un canvi definitiu de mentalitat amb respecte al sentit de la propietat. Vol dir que tot és d'Al.lah. L'home ha d'aprofitar aquesta riquesa comuna, enriquir-se honestament amb el seu treball, tot mantenint una activa solidaritat amb els seus semblants. L'Islam educa a saber participar de la generositat d'Al.lah, sense desafecció, tot agraint d'aquesta manera el do que ens fa, però sense avarícia ni egoisme. Per últim, la certitud que només Al.lah sap. Es rebutja d'aquesta manera la supèrbia del saber absolut alhora que hom aspira noblement i generosa al coneixement. L'Islam condemna l'obscurantisme, l'exclusivisme dels que acaparen el saber per a fer-lo servir com a mecanisme de poder. El saber és d'Al.lah implica que tothom ha d'aprendre, combatre la ignorància decididament, però sense convertir-nos en detentadors de la veritat: el saber Últim és en Al.lah.

8- Tot retorna a Al.lah L'Islam invita a l'acció, a un continu jihad (esforç en àrab). I ensenya que l'esforç de l'ésser humà té una dimensió transcendental que se li escapa.

La nostra acció, la nostra intenció, són causes que exigeixen la seva conseqüència, sia immediatament o sia en Al.lah. No són experiències aïllades, sinó que en certa manera ens marquen i esperen. D'una altra banda, el musulmà sap que tot s'agita en la Unitat d'Al.lah, que res no es perd. L'existència és un continu retorn vers Al.lah. El musulmà té la consciència de néixer i morir en cada instant, com a creació i recreació incessant d'Al.lah. El sentit d'eternitat ve donat per la certitud que de la mateixa manera que som el producte d'una història, que no vàrem néixer el dia que fórem engendrats, així mateix no desapareixem amb la nostra mort: simplement retornem a Al.lah.

Ni nosaltres ni les nostres accions som fets aïllats. Al.lah ho regeix tot i ho conueix tot. Després de la mort, acaba la nostra acció i només resta esperar el judici d'Al.lah. La nostra natura, les nostres intencions, reclamen l'atenció d'Al.lah, volen el seu fruit. És el moment del destí definitiu, el Dia de la Justícia, l'instant de l'absoluta nuesa davant Al.lah. L'Alcorà parla del Jardí i del Foc com a últims habitatges de l'ésser humà en Al.lah. L'Islam convida els homes a l'acció i al saber, els estimula tot ensenyant-los que llurs esforços no són debades, que tot el bé que facin troba la seva recompensa en Al.lah, que l'experiència quotidiana de la mort no frustri llur ambició, car "Al.lah és etern".

Tornar al menú