Àrabs o musulmans?
Sovint hom confon els termes "àrab" amb "musulmà". Els musulmans catalans, que som alhora musulmans de Catalunya i catalans que professem l’Islam, voldríem acabar amb aquesta confusió. No som ciutadans estrangers ni catalans atrets per un estrany exotisme que ens hagi fet desaparèixer les nostres arrels. Propugnem una catalanitat que no estigui circumscrita al grup de catalans de religió cristiana o els catalans sense religió. Nosaltres tenim les mateixes arrels catalanes que té qualsevol. L'Islam és la nostra lliure elecció com a creença que determina la nostra visió del món i la nostra manera de viure. A més, com és natural, estem marcats per la nostra llengua, que és el català, la nostra experiència històrica, que és la catalana, i la nostra geografia, que és l'entorn de Catalunya. Hisham al-Qurtubi, musulmà andalús, va escriure aquest interessant text que ha traduït Abu Bilal al català sobre aquest tema.
L’Alcorà diu: "Hem fet dels homes tribus i pobles perquè es reconeguin entre ells". I en un altre lloc diu: "En la diferència dels vostres colors hi ha un signe de la immensitat d’Al·lah". Ja ho hem dit en moltes ocasions, l’Islam és l’encontre creador entre els homes. Innombrables pobles i tradicions conformen el món plural de l’Islam. Tot i així, estem acostumats a confondre els termes àrab i musulmà. Certament, la paraula "àrab" té gran prestigi i pes en l’univers islàmic, però no designa una ètnia determinada. Només ha passat a tenir connotacions racials a finals del segle passat i principis del present, quan el xoc amb Occident va fer que els musulmans absorbissin valors culturals estranys a la seva tradició. El colonialisme britànic i francès forjà l’ideal d’una raça àrab pura per a crear dissensions dins del marc del Califat Otomà. Aquest nacionalisme forçat va ser una de les seves quinta columnes més eficaces. No varen trigar a adonar-se de la validesa estratègica de la creació d’ideologies nacionalistes que dilapidessin la unitat dels musulmans: anaren apareixent així els mites racials dels perses, kurds, berèbers… Àdhuc quan es va haver de dividir als suposats àrabs es va recórrer a subratllar les especificitats de l’Egipte faraònic o l’Iraq babilònic. L’arabisme o el panarabisme han estat moviments ideats contra l’Islam. Per primer cop a la història, es va començar a parlar de la raça àrab com a terme absolut al que ho adjudicava la glòria de l’Islam. Tota aquesta falsedat era convenient, en cada lloc tenia un matís diferent segons les influències del moment. Amb les independències formals, cobraria nous tons, com al Nord d’Àfrica, però el seu objecte era consagrar greus escletxes dins les societats musulmanes, per exemple marcant diferències amb els berberòfons.
L’Islam no té res a veure amb això. En el context musulmà la paraula "àrab" té prestigi perquè al·ludeix a una forma de vida cavalleresca que res té a veure amb un poble determinat. Nomadisme, amor a la llibertat, gust per la poesia, qualitats com la generositat o l’hospitalitat, són els conceptes designats tradicionalment per aquesta paraula. Àrab és aquell en qui s’acompleix aquest ideal. Els mateixos antropòlegs reconèixen que "raça o ètnia" són valors de la cultura occidental que no es troben a les altres civilitzacions. Per això, un musulmà berèber, kurd o malai no tindrà manies per a posar-li a un fill seu Arabi, i mai com a complexe d’una "raça" pretesament superior, sino perquè per a ell "àrab" és senzillament sinònim de noblesa.
En l’actualitat sí que hom tendeix a fer-ne un ús exclusivista, tot i que fins al moment ningú, cap ideòleg, ha pogut definir satisfactòriament què és un àrab. Simplement aquest àrab imaginat no existeix.
Els occidentals mai no han tingut clar com anomenar els musulmans. Recordem que aquesta paraula apareix per primera vegada a ala literatura francesa al segle XIX, precisament per influència de la llengua persa i no pas de l’àrab. Abans els termes eren generalment pejoratius: moros (pels andalusins), sarraïns, alarbs, cananeus, etc. Mai, realment, no s’ha distingit amb claredat el que era un musulmà, simplement perquè se’l veia com un estranger, encara que fos el seu veí, per la tendència exclusivista judeo-cristiana d’identificar religió, unitat política, nacionalitat i llengua. Això és el que ha projectat l’orientalisme a l’Islam, i ha volgut fer del mateix un simple calc de l mentalitat occidental, cosa que no és. L’Islam ensenya un amor tel·lúric per la terra. Això es reconeix com a part integrant de la natura humana. Quan un musulmà lluita per la seva terra, per la seva gent, està fent Jihad, està lluitant per Al·lah. Però mai el seu amor s’identifica amb un sentiment restringit: si la seva terra l’arrela i li dóna identitat, l’Islam l’universalitza. L’Islam no estableix fronteres entre els seus pobles, entre d’altres coses perquè no crea estats. El "nacionalisme" del musulmà no està coartat per les definicions decimonòniques europees. És un amor per la seva terra que alhora el projecta en la consciència de pertànyer a una comunitat molt més gran (Ummah). La insídia colonial és la que ha inventat les fronteres entre els musulmans, la que els ha dividit, i la culpable de molts dels conflictes actuals.