Des de la primera revelació, el Wahy, fins l'Hègira, la Hijrah, transcorregueren tretze anys. Durant aqueix extens període, la generació per excel·lència de l'Islam, el Sàlaf, fou conformada per Rassulul·lah (s) en un únic tema: el Tawhid. Durant tot aquell temps, l'Alcorà anà assentant les bases de l'Islam sobre la fermesa de la concepció unitària de l'existència. Que Al·lah és un no era representat com una doctrina, no era una dada, era quelcom que s'havia d'assumir, quelcom amb el que s'havia de fer la personalitat dels primers musulmans, els Sahaba. El Tawhid, la Unitat d'Al·lah, havia de passar a formar part de les seves naturaleses, ser part de les seves percepcions biològiques, com si fos la recuperació d'una capacitat implícita dels gens.
L'Islam dedicà els seus primers tretze anys a aquesta empresa, i només a partir d'aleshores endegà el projecte de la creació d'una Nació. Només quan fos derrotada la idolatria als cors dels primers musulmans seria possible bastir una nova civilització. Només així foren capaços de d'intuïr nous vincles amb l'univers i amb els éssers, i foren capaços d'imaginar un món sense ídols.
En aquells temps, les regions més fèrtils de la Península àrab estaven en mans d'estrangers: al nord, els bizantins ocupaven àmplies zones i dominaven les rutes comercials; al sud, el Iemen estava en mans dels perses i dels abissinis. Només quedava per als àrabs els deserts del Hijaz, Tihama i el Najd.
Amb el seu indiscutible geni polític, res no hauria resultat tan fàcil al Profeta Muhammad (s) que unir sota el seu comandament les disperses tribus àrabs i llançar-les contra els ocupants. No s'hauria hagut d'enfrontar amb la seva gent ni suportar humiliacions. Hauria estat fàcil aprofitar el pòsit del descontentament "nacionalista" àrab. Amb això s'hauria pogut crear una "nació àrab". I així hagués estat, sens dubte, si aquesta hagués estat la seva ambició. Fins i tot parlant de tàctiques, podria haver preferit tenir unificats en primer lloc els àrabs, haver-los sotmès al seu poder i imposar-los-hi més tard les seves creences. Però malgrat els inconvenients, preferí ensenyar al seu poble que el poder rau exclusivament en Al·lah: la ilaha il·la Al·lah.
D'una altra banda, l'Islam aparegué en una societat que no coneixia pas la justícia. Només una petita minoria, en efecte, tenia a les seves mans les finances i el comerç i practicava l'usura que multiplicava els seus guanys. Al seu costat la gran majoria es trobava en la necessitat i la fam, i eren els que havien de treballar. Naturalment, els que posseïen les riqueses eren també els que detentaven el poder: eren comerciants i aristòcrates mentre que els pobres no tenien ni fortuna ni honor.
El Profeta Muhammad (s) hauria pogut aprofitar aquest desequilibri per a provocar una mena de revolució social. Amb la seva habilitat, que ningú no posa en dubte, hauria dividit en dos la societat àrab, tot enfrontant rics i pobres, a febles i poderosos; sens dubte la seva gent hauria entès millor aquesta mena de reclam. Tàcticament, li hauria convingut guanyar-se primer a la majoria, i més tard, imposar sense dificultats les seves opinions una volta obtingut el poder. O bé deixar-se sobornar pels poderosos quan aquests temessin perdre la seva influència sobre la majoria i mercadejar amb ells fins aconseguir algunes concessions per als seus punts de vista. Però en lloc de ser tan "assenyat" va preferir ensenyar al seu poble que la riquesa pertany exclusivament a Al·lah: la ilaha il·la Al·lah.
Finalment, l'Islam apareix a l'Aràbia quan el país travessava una total decadència moral. La ignorància i la barbàrie eren causa de tota mena de crims i abusos.
El Profeta Muhammad (s) hauria pogut aprofitar la fama de la seva integritat per a deslliurar un combat reformador per a purificar la societat i establir la seva moral i els seus costums. Sens dubte, hi havia ànimes a la Península àrab ànimes rectes hostils a aqueixa degradació a la que s'havien sotmès els seus conciutadans. Haurien sostingut l'acció purificadora del Profeta Muhammad (s), i haurin assolit així un ressò favorable que hagués aclarit favorablement el terreny per, al capdavall, imposar també les seves opinions. Però en comptes d'aprofitar la seva autoritat moral, preferí ensenyar que el saber i la rectitud només hi són en Al·lah: la ilaha il·la Al·lah.
Muhammad Rassulul·lah (s), ensenyà que hom s'havia de transformar. No li servien els criteris comuns ni va vendre el seu missatge a cap estratègia. Va posar tota la seva confiança en Al·lah i es va desenrotllar pels camins que Ell li assenyalava sense importar-li els prejudicis dels seus contemporanis, sense sotmetre's a la "prudència" dels seus raonaments, sense vendre's mai. No es va "acomodar" al seu temps ni al seu espai. Però mai no va deixar de ser "realista": essencialment, era savi. La seva saviesa no emergia de l'assentiment al que es coneix, sinó d'una consciència profunda que abastaba les dades i aspirava sempre a Allah tot trobant el seu espai natural en la grandesa de l'Existència, en la Unitat d'Allah.