Ubudiyyah
Text d'Abderahman Al-Habsaui traduït al català
Rumi escrigué: "Al·lah parla amb paraules que són poder; les diu a les coses del no-res, que no tenen ni ulls ni orelles, y amb aqueixes paraules totes es posen en moviment. Amb les seves paraules de poder les coses del no-res s'alcen ràpidament, un poderós impuls les urgeix vers l'existència. I després, Ell diu a aqueixes criatures altres encanteris i veloçment tornen al no-Ésser... Al·lah parla a l'orella de la rosa, i la fa florir; parla a la tulipa i la tulipa lluu; diu el seu encanteri al cos, i el cos desperta a la vida; parla al sol i es converteix en font de llum, i, després, xiuxiueja a la seva orella una altra paraula, i la faç del sol s'enfosqueix com per un centenar d'eclipsis; què diu Al·lah a l'orella de la terra que aquesta hi posa atenció i roman ferma?; què diu el Parlador al núvol perquè aquesta escampi la seva aigua de pluja com si fos una bóta?..."
Al·lah és el principi creador de tot allò que existeix, i el seu acte és sempre present; Ell és la Realitat que tot ho sosté: fora d'Ell res és veritable. Ell és la Presència que fa les coses consistents, i sense Sa Presència tot es dissol en el no-res, desapareix en l'oblit, es vol·latilitza en la Immensitat d'Al·lah. Tot està absolutament subjecte a Ell, en cada instant, i no pas en una simple relació de dependència (Faqr), sinó de manera efectiva i immediata; res no existeix, ni es mou, ni batega, ni sent, ni propspera, ni degenera, sinó és amb Sa Força, en Sa Presència, seguint la cadència de Sa Paraula, en el Poder del Seu Comandament i en disposició al Seu Ordre. Al·lah és la Norma de la creació i res no pot evitar-lo, és la Llei de la vida i de l'existència, de la Xaria i la Sunnah de l'univers, el Ritme de la seva natura. I encara més, Al·lah és per sobre de tot això , lluny de ser percebut per a qualsevol pensament, inassequible a la comprensió, immens en Sa Grandesa, Un en Sa Riquesa, completament lliure en Sa Sobirania.
En Sa Transcedència, tot estaà pendent d'Ell, subejecte a Ell: aquesta subjecció existencial de tot a Al·lah s'anomena 'Ubudiyyah, que hom tradueix per "esclavatge". L'"esclau" ('abd) no és res més que el perllongament de la voluntat del seu Amo (Rabb), l'Univers-'Abd és el reflex de l'Acte d'Aquell que és Un i Únic, d'Al·lah Senyor dels Móns. L'esplendor i la riquesa de l'Univers que depèn del seu Senyor son el signe inequívoc de la sobirania i la llibertat d'Al·lah, de Sa Rububiyyah. Faqr (precarietat i insuficiència) i 'Ubudiyyah (absoluta subjecció a Al·lah) són els trets que defineixen la creació, són la seva realitat en la que es reconeix a sí mateixa, la seva veritat inici de saviesa vers la Veritat d'Al·lah, vers Sa Ghina (independència i riquesa) i Rububiyyah (llibertat i sobirania). De la mateixa manera que l'ésser humà se n'adona de la seva pròpia insuficiència en assumir el Faqr de la seva condició en aspirar a Al·lah, assoleix la llibertat en la comprensió íntima de la seva 'Ubudiyyah que l'eleva vers el Seu Senyor on és satisfet a bastament. Per això diem que l'"esclavatge" té tres graus: 'Ubudiyyah, 'Ibadah i 'Ubudah.
La 'Ubudiyyah, com ja hem vist, és inherent a tot, acompanya a tot allò que existeix inevitablement. Quan els astres giren al voltant de l'òrbita que Al-lah ha establert per a ells, quan el cor batega segons el ritme que Al-lah ll ha marcat, quan l'aigua apaivaga la set, quan cada ésser acompleix amb sí mateix i segueix la seva norma interior que Al-lah ha dipositat com un tresor en ell, i que li confereix forma i realitat, hom diu que es mouen en la 'Ubudiyyah: són tots els moviments "inconscients" que, en llur harmonia, possibiliten la vida i són Rahmah d'Al-lah. Són fets que segueixen normes gravades en llurs naturaleses per Al-lah; són subjectes a Al-lah que els regeix, que governa els seus engranatges.Estan "sotmesos" a Al-lah; en aquest sentit són musulmans: el cel i la terra són musulmans, i els vents, els núvols, la pluja, els cossos; tot l'existent, per a viure, és necessàriament musulmà en el sentit més essencial del mot.
Els nostres ulls, les nostres orelles, la nostra sang, el nostre cor, són musulmans. Tan sols el nostre Nafs, l'Ego, viu en la il-lusió d'estar aïllat, separat, d'Al-lah. Fins i tot quan el Faqr, la nostra fragilitat, ens recorda contínuament que estem a un pas de la tomba, ens entestem a agafar-nos a qualsevol somni absurd, inventem qualsevol cosa per eludir comprometre'ns amb la nostra veritable condició, fugim de la nostra realitat desoladora quan és precisament aqueixa veritat el que ens obre les portes d'Al-lah, quan és la clau per a esdevenir allò que aspirem en el més recòndit del nostre ésser. Rumi va escriure: "Si vols seny en aquest desgavell, no omplis de cotó l'oïda de la teva ment. Treu de l'oïda del teu enteniment el cotó de les males suggerències perquè la Veu d'Al-lah hi pugui entrar, perquè puguis entendre Son Enigma, perquè puguis ésser coneixedor d'aqueix secret obert i proclamat a crits. Aleshores la teva intel-ligència serà un lloc inspirat". Retornar a Al-lah significa recuperar el sentit de les coses, retornar al seny que el Nafs fa impossible: qui descobreix la seva veritat, il-luminat pel cor on només hi és Al-lah, venç l'Ego amb la 'Ibada. La 'Ibadah és el reconeixement actiu del poder reductor d'Al-lah (Qahr); l'ésser humà se situa davant el Seu Senyor en saber-se entre Ses Mans i en veure en l'univers l'expressió única de la Voluntat d'Al-lah, i en saber que la Creació sencera gira al voltant d'aqueix eix unitari. 'Ibadah és, per tant la declaració d'un saber i una intencio amb els que l'home s'"aproxima" a Al-lah, cercant en Ell la satisfacció del seu anhel i la pau amb sí mateix. La 'Ibadah és una forma de viure en Al-lah, és l'Islam, i també és "actes determinats" on la seva essència és plenament manifesta: el Salat, el Dejuni, el Hajj..., són 'Ibades que simbolitzen l'aspiració total del musulmà, 'Ibades que li donen forma i en les que esplaia el seu sentit de les coses, amb les qual es gira completament vers Al-lah expressant la seva "saviesa" íntima, depurant-se amb elles, transformant-se en els seus significats, perfilant la seva personalitat en cadascun dels moviments que exigeixen, tot fent d'elles un exercici en el Record d'Al-lah. 'Ibadah és el desig de reintegració, el moment en que es posa cara al Senyor dels Móns on tot té origen, on tot s'agita i arribada final de tot. Per tant, 'Ibadah és una via, un camí pel que hom va vers Al-lah, vers la realització de la 'Ubudiyyah en la consciència de l'ésser humà, oportunitat única que només ell té, i que el fa "meritori" davant Al-lah, perquè ja no és tan sols un gest "involuntari": ara és fruit del desig i la intenció.
El darrer grau és la 'Ubudah. Quan l'home s'identifica completament amb la seva veritat, quan és expressió absoluta de la Voluntat d'Al-lah, tan en el seu saber com en la seva acció, hom diu que ha assolit l'alliberament en el Seu Senyor: segueix essent 'Abd, esclau, però només en la seva forma externa i creada: al seu dedins hi ha la grandesa de la llibertat d'Al-lah. En els moments culminants de la seva vida, no ens estranya que l'Alcorà anomeni 'Abd, amb tota la força de la paraula al Profeta Muhammad (s). És l'instant en que l'home, en la seva essència, és universal. En la segona part de la Xahada hom diu que Muhammad (s) és el Missatger i l'Esclau d'Al-lah. Ací la 'Ubudiyyah, que és sempre la veritat de l'home, ha estat transformada. Rumi va escriure: "Ells són lliures i esclaus alhora, com a les petxines de les ostres gotes d'aigua són perles; fora de la petxina són només gotes d'aigua, però a dins es converteixen en perles precioses, grans o petites. Aquests homes també s'assemblen a la bossa del cérvol mesquer: per fora és sang, però per dins és mesc pur. No diguis pas que per força aquest esclavatge és només sang, car dins la bossa la sang es converteix en mesc. Tampoc no diguis que per força l'alambí és simple coure, si en el seu interior el metall més vil pot esdevenir or un cop barrejat amb l'elixir. Llibertat i esclavatge són vanes falòrnies i paraules tramposes en boca d'especuladors, perquè només en Al-lah hi ha la llum de Son Poder i Sa Força. Que siguin per a tu com el pa que sobre la taula és una cosa simple i senzilla, però que quan passa al teu cos és aliment per a la sang i el cor, i així quelcom sense vida ha esdevingut la mateixa vida. Així és tot en Al-lah, observa'l si la teva mirada és autèntica. L'home nascut carn morta, a força d'Al-lah obre muntanyes amb túnels i mines. Esparraca tu amb la lluna la foscor de la nit. Si el cor obrís la seva boca, t'alçaries immediatament fins al més elevat dels cels".