«Lettre aux éducateurs». Més enllà del moure peça
França no ha resolt la qüestió educativa però el president de la República ha dit la seva de manera compromesa mitjançant un contingut lúcid i, alhora, provocador per molts. «Chapeau, Monsieur Sarkozy!»
Tribuna
Professor de la Facultat de Ciències de l'Educació Blanquerna-Universitat Ramon Llull
ANDREU IBARZ
Durant els primers dies de setembre el president Sarkozy envià la Lettre aux éducateurs als 884.000 mestres i professors francesos. Els mitjans de comunicació dels nostres veïns es van fer ressò de les diverses reaccions obtingudes per l'escrit. A Catalunya, jo diria que el text ha passat de puntetes llevat excepcionals comentaris en alguns diaris i blocs. Segurament tenim prou raons per aquesta resposta. Efectivament, els enrenous del nou curs escolar (aplicació de la LOE, l'assignatura d'Educació per la Ciutadania, la urgència en la cobertura de totes les places de mestres...) i, en definitiva, la lògica organització del curs, se'ns ha menjat molt de temps. Tal vegada, també, ha contribuït un prejudici sobre el perfil de l'autor o la pura sospita que els polítics poc ens poden dir sobre l'educació...
Ara que hem d'entrar en una fase de consolidació del curs escolar, ara que la «cultura política del xec» sembla que es vulgui imposar i ara que el tema de l'educació continua sent quelcom pendent, podria ser un bon moment per a la seva lectura. Us hi convido!
D'entrada m'ha cridat l'atenció el seu gènere literari. Dels polítics n'esperem les lleis, els discursos, els programes... Dels professionals de l'educació, els manuals, els llibres, les classes... o, fins i tot, les orientacions pedagògiques. Res de tot això. Ni una cosa ni l'altra, simplement, una carta. Quasi ja no estem acostumats a rebre'n i menys d'aquesta extensió (32 pàgines!).
Mitjançant l'escrit, Sarkozy expressa en primera persona, amb valentia i incisió, amb una passió no exempta d'argumentari, el com veu i pensa l'educació. Dibuixa amb convenciment un paisatge ple de relleus tot indicant cap on marca la seva brúixola per arribar a una proposta de necessària complicitat. Efectivament, cerca una implicació per aconseguir una refundació de l'educació que només és possible si es fa conjuntament.
La llista de temes tractats és important. Inevitablement fa referència al concepte d'educació, a les seves finalitats i la seva incidència sobre la personalitat; parla del rol de la cultura, de la funció del saber i de les exigències de la societat del coneixement; prioritza els valors de l'estima de si mateix, del respecte, de l'exigència, de l'esforç...; pondera la qüestió de les relacions amb l'altre, l'actitud i el compromís del professorat, les tecnologies de la informació, la laïcitat (molt brillant!); discorre sobre la diversitat individual i la identitat col·lectiva, sobre la consciència universal, europea, nacional i personal, sobre la ciutadania; insisteix sobre la transmissió de valors i el diàleg cultural; reflexiona sobre la dialèctica entre la cultura general i les disciplines específiques; remarca la necessitat de la interdisciplinarietat, la memòria, la qualitat, el treball amb altres institucions i la confrontació amb la realitat més enllà de les aules; no té por d'afrontar el tema de les sancions; creu fermament en la coresponsabilitat de tots els educadors...
No combrego de la mateixa manera amb totes i cadascuna de les frases, però reconec que totes aquestes qüestions tenen el valor de no formar un pur mosaic. En la formulació de la seva voluntat política, en la narració de Sarkozy, hi ha un missatge fonamental subjacent. L'educació i l'escola no són un talps. El gran problema de l'educació, d'un sistema escolar, d'una escola, d'una matèria, de l'aula és la seva conversió en un indret, en un espai. Pura rebaixa i pèrdua. Quan l'imaginari i la praxi escolar s'ajusten bàsicament a un lloc, un pur hàbitat més o menys complex, més o menys acollidor, més o menys llarg..., es provoca una paràlisi. Una bona part de l'escola del segle XIX i de principis del XX –malgrat uns recursos molt inferiors– estava molt més convençuda de la capacitat de fer créixer el deixeble, de fer evolucionar la regió o de fer avançat el país, en definitiva, de provocar un procés vers l'adultesa, la ciutadania i la millora d'una nació. L'educació escolar ha d'esdevenir un veritable procés, dinamització, moviment, força provinent de l'interior i de l'exterior. Quelcom, doncs, que no es conforma amb l'estricta activitat escolar, sinó que incideix en el nucli de l'ésser, de la institució o del poble. Això no s'improvisa i això –interpretant Sarkozy– és refundar l'educació a França. Superar l'apatia actual d'horitzons no es pot fer a força de velles receptes perquè els temps i les circumstàncies són veritablement diverses. En aquest canvi, determinats valors, conviccions i aspiracions hi juguen un paper cabdal i la complicitat de tots els educadors és essencial.
Tot això ens hauria de fer pensar perquè qualsevol dia, davant dels indicadors dels resultats dels nostres estudiants i tenint en compte l'ambient que sovint es respira als centres escolars, el cos polític del nostre país voldrà moure peça. Quina? Serà una nova llei? Una nova assignatura? Un nou xec?
França no ha resolt la qüestió educativa però el president de la República ha dit la seva de manera compromesa mitjançant un contingut lúcid i, alhora, provocador per a molts. Chapeau, Monsieur Sarkozy!
